El corpus de treball que configura Concavitat, la tercera exposició d’Asier Mendizabal a ProjecteSD, sorgeix de la investigació que l’artista va desenvolupar durant el projecte Zarigüeya/Alabado Contemporáneo a Quito (Equador)  i que conclou amb l’exposició individual Problemas de estilo y vasijas de barro presentada en el Museo de Arte Precolombino Casa del Alabado de Quito a l’abril del 2016.

Mendizabal segueix amb el procés d’anàlisis de les relacions entre forma, discurs i ideologia a través de la història de la modernitat. En aquesta ocasió l’artista centra el seu interès en els orígens de les col·leccions arqueològiques i etnogràfiques desenvolupades durant el període colonial i post-colonial en els segles XIX i XX i en territori llatinoamericà. L’artista utilitza com a font per a generar aquest corpus d’obra una sèrie de treballs realitzats pel científic francès Paul Rivet durant l’expedició coneguda com la Segunda Misión Geodésica Francesa en Ecuador a inicis del segle XX, posteriorment recopilats en la monumental publicació Ethnographie Ancienne de l’Equateur de 1922. Mendizabal treballa, por una banda, a partir d’una sèrie de fotogravats en els quals es reunien centenars d’atuells de terracota precolombins, i per una altra, amb materials resultants d’estudis antropomètrics de cranis humans.

Els gravats de Rivet compilaven atuells classificats, no tant pel seu origen o datació sinó per les seves similituds formals. Les imatges es disposaven sobre el fons blanc de la planxa configurant constel·lacions arbitràries, producte d’aprofitar el format de la làmina per a la impressió. Un tractament similar podem observar en les recopilacions visuals de cranis d’individus de diverses cultures, en gravats o fotogravats i disposats també sobre fons blanc.  Aquestes eren publicacions habituals fins ben entrat el segle XX, en el context de l’antropologia del moment, abans que l’etnografia fes de l’artefacte cultural i no de les diferències físiques el subjecte del seu estudi.

Asier Mendizabal reutilitza diversos d’aquests fotogravats d’atuells i cranis per crear una nova sèrie de collages i dibuixos lineals, en els que, o bé descompon i desordena les imatges, o bé redibuixa i distorsiona els contorns dels cranis, per així accentuar la ineficàcia d’aquestes formes de classificació i representació com indicadors d’evidències culturals: tant atuells com cranis, contenidors, apareixen classificats seguint els cànons historiogràfics i etnogràfics clàssics, sense importar les seves referències culturals, socials o col·lectives.

Aquestes obres sobre paper s’acompanyen de diverses escultures agrupades sota el títol genèric de  Stilfragen* (crania). Es tracta de peces de petita grandària, que tant poden semblar caps com atuells, contenidors o recipients, en els que Mendizabal ha imprès a la superfície del formigó l’empremta de l’entrellaçat de l’ordit del cistell. Una vegada més l’artista qüestiona la narració històrica occidental de les tecnologies com a vehicles significants, que han privilegiat els actes i habilitats tècniques associades a l’expressió de l’individu (la talla, el tall, el buidatge, el modelatge, la fossa) per deixar en un segon pla el rudimentari entrellaçat de fibres flexibles, tècnica que sembla associar-se més a un acte social, a un saber col·lectiu.