• Newsletter
  • Contacte
Ana Mas Projects

Francesc Ruiz Abad

A la corda fluixa

A la present exposició individual "A la corda fluixa", Francesc Ruiz Abad parteix d’una
expressió col·loquial que d’una banda assenyala una situació de risc imminent i de l’altre,
un joc d’equilibris en traçar un recorregut. En tots dos casos una metàfora d’inestabilitat
general.

“Francesc Ruiz Abad és un dels millors exponents de la pintura catalana emergent” ens
explica Albert Mercader quan escriu sobre l’artista com a guanyador del premi Arts Visuals
Arranz-Bravo 2015. Ens ho descriu com un artista que prové d’una generació, nascuda
als anys noranta, que “aposten per una pintura sense complexos ni prejudicis, oberta a
l’acció, a la transversalitat, al viatge, a l’empatia social, vital i comunitària”, fent llavors
que la pintura recuperi centralitat dins d’una exigent escena artística contemporània.

Ruiz Abad utilitza el viatge com a eix central de la seva pràctica. Concebent les seves
pintures, dibuixos i instal·lacions com a col·leccions de recorreguts passats, carregades
de fragments que ha anat col·leccionant en llibretes, fotografies i dibuixos. El transitar
amb l’espai expositiu s’ha repetit una vegada i una altra com a eix central en el seu
treball, sent cada cop més robust. Vivint i estudiant en Leipzig (Alemanya), Ruiz Abad
es veu influenciat per pintors com Sigmar Polke i Oliver Kossack, les obres dels quals es
focalitzen en la ironia, la psicodelia i els aspectes vitals d’una pintura que es nega a la
rigurosidad dels moviments anteriors (característiques pròpies del neoexpresionismo).
En comptes d’identificar-se plenament amb un moviment, Ruiz Abad desenvolupa una
obra sense prejudicis a l’hora d’encarar la pintura i la seva tradició, es descriu a ell
mateix com un “ventrilocuista” entre tècniques, estils, vivències i moviments que li han
servit d’escola.

"A la corda fluixa" part d’una instal·lació principal a les columnes de la galeria que, a
manera de capitells, vesteix la sala. El capitell és el “cap” de la columna, l’element
arquitectònic que sosté l’estructura horitzontal de l’edifici i al mateix temps, a causa de la
seva limitada i variant forma, ha estat reducte de múltiples decoracions arquitectòniques.
En aquest cas, els capitells són falsejats per una sèrie de pintures de rostres. Rostres de
diferents naturaleses i èpoques que generen un joc de mirades i alhora una personificació
de l’espai: Posar-li cara a les coses.

Les pintures que acompanyen la resta de l’exposició són de naturalesa eclèctica amb
varietat d’estils, mesures i registres. Totes elles comparteixen un interès en subvertir els
imaginaris col·lectius de l’oníric, màgic i somiat: Des de les estètiques dels moviments
surrealistes fins a l’ús d’elements cartoon en brandings i productes de massa.
Contrastant així, el vell contra el nou, el dur contra el fràgil i l’immutable contra l’orgànic.
Es genera una sèrie d’imatges suspeses en el temps que semblen provenir del nostre
inconscient, filades a través de fins fils, pels quals l’artista transita.

Agenda
16 NOV 2018