La Galeria Miguel Marcos es complau en convidar-los a l’exposició EVOLUTION, que reuneix a una sèrie d’artistes internacionals, on les seves obres devendran el nucli amb el que il·luminar algunes qüestions sobre l’art contemporani actual.
El fet de conjugar obres d’ Alan Charlton, Dennis Hollingsworth, Fabian Marcaccio, Glen Rubsamen, Álvaro Soler-Arpa i David Tremlett, suposa reconstruir a les sales de la galería la línea de la creació artística de les últimes dècades, de la que s’enten l’evolució constant en l’ àmbit de la pintura i la Història de l’Art en general. Tots, artistes experimentals que abarquen diferents tècniques i disciplines per aconseguir obres de totes las condicions minimalistes i figuratives, al marge d’estils o possibles narratives.
El relat expositiu s’estructura a partir de la idea d’intenció artística, considerant les obres com manifestos visuals capaços d’expressar diverses concepcions sobre el que pot ser i ha de ser l’art i el rol que aquest aporta a la societat.
Les obres que configuren aquesta exposició s’agrupen atenent a criteris d’afinitat dels autors des dels quals entendre que l’apropament en l’ us del llenguatge artístic no es tradueix necessàriament en una finalitat comú respecte l’objectiu del seu art. Mirades que no es plantegen ja des de la mímesis o la cerca de l’ originalitat, sinó des de l’aspiració de la pràctica pictòrica com a procés intel·lectual i de construcció del subjecte.
El llarg i convuls trajecte en les arts que transcorre des de l’aparició del cubisme i de l’art abstracte cap a finals de la primera dècada de 1900 fins a la corrent més essencialista, el Minimal Art, està impregnat de guerres i revolucions i també de grans canvis ideològics i socials. A l’ exposició es poden veure obres dels seguidors d’aquesta perspectiva, tant
Alan Charlton, com David Tremlett aposten pel moviment minimal, partint d’una visió molt particular de la creació pictòrica, en la que intervé el gust per l’arquitectura, la geometría i les matemàtiques.
L’obra de DAVID TREMLETT (St.Austell, Cornwall, Anglaterra, 1945) es basa en la idea del desplaçament en el temps i en l’espai i descriu un món imaginari i memorable on les circunval·lacions están en ressonància amb un errar llegendari. Cadascuna de les seves realitzacions procedeix del que s’anomena una projecció. El paper se li apareix com un nou camp d’experimentació, un nou viatge. A l’artista li apassiona la tècnica del pastel, que ell defineix com: “És una pols fràgil, delicada, tan lleugera que es pot bufar, però al mateix temps es pot fer una mica forta, exigent i estructuralment resistent”.
En l’univers creatiu d’ ALAN CHARLTON (Sheffield, Anglaterra, 1948) configura estudis basats en el color gris, que realitza sota un mètode sistemàtic amb el que calcula la seva mesura i estructura. La construcció tècnica de les seves pintures és sempre la mateixa, parteix de mòduls de 4,5 cm a partir dels quals determina la seva longitud i amplada, creant estructures que evolucionen per la seva pròpia lògica interna. Aquesta mesura, és el número d’ or de l’artista. En el fons, la voluntat de trobar la més perfecta i harmoniosa mesura d’un objecte ha estat un tòpic des de Platón a Euclides, de Leonardo a Mondrian. Per un altre costat, el color gris, considerat en el món de l’art como un no-color, no representa un punt d’inici o final como seria el cas del blanc o el negre, sino un punt central, immòbil en la superfície.
En l’art de DENNIS HOLLINGSWORTH (Los Ángeles, EE. UU, 1956) es plantegen algunes de las qüestions bàsiques de l’art abstracte com el poder absolut de l’art, l’emancipació de convencions i la revolució espiritual per expressar el que està ocult als sentits. En els seus quadres s’observa el remolí multicolor de la seva paleta, que es torna quasi fauvista combinada amb el psicoanàlisis de la creació, donant lloc a una obra carregada de simbolisme i emocions, en la qual s’intueixen la llibertat i la contenció, la matemàtica pura, el caos originari i la més harmoniosa confusió de la fantasia. Contextualitzat en els seus inicis en el marc dels nous expressionistes americans, la seva actitud davant l’art i la pintura es van materialitzar en una rebel·lió contra la industria del que és bell, en una aporía induïda per una fascinació romàntica amb allò il·limitat i en un estrany desig de desmaterialitzar la pintura en “pura visualitat”.
FABIAN MARCACCIO (Rosario, Argentina, 1963) configura una investigació artística en torn a la supervivència de la pintura en l’era digital. En els seus quadres veiem l’ interès i la preocupació per la creixent evolució en els camps mediàtics, abordant les imatges i temes contemporanis relacionats amb la societat, l’economia i la política —des de la crisis bancària fins al terrorisme— que van creant una història contemporània al·lucinada i caleidoscòpica en la saturació mediàtica del nostre temps, particularment als Estats Units. Utilitza tècniques digitals i industrials como part del seu procés pictòric, mostrant una preocupació constant per la representació del temps i l’espai des de la perspectiva del transgènere. El resultat es tradueix en pintures ambientals en les que combina les imatges manipulades digitalment amb la seva dimensió tridimensional i caràcter pictòric.
L’ obra de GLEN RUBSAMEN (Los Ángeles, EE. UU, 1959) es centra en la documentació i recopilació de determinats moments de la naturalesa carregats de gran potència i dramatisme i absoluta tranquil·litat sensual. El paisatge de Rubsamen és mínim, fragmentari, il·localitzable, però poseït per una inquietant perspectiva on tenen cabuda els més insospitats assumptes. Les seves palmeres siluetejades en negra sobre un esplèndit camp de color no son sino metàfores d’una realitat que permet tots els seus infinits enquadraments. Una atmosfera desvinculada de qualsevol referència espai-temporal on l’espectador s’endinsa, desubicat i atent, per a participar d’una acció estàtica on allò orgànic es converteix en artificial.
Per últim, l’escultura d’ ÁLVARO SOLER-ARPA (Girona, Espanya, 1974) ens porta al punt final de l’exposició i mostra una de les preocupacions principals de l’evolució humana, demostrant a la vegada un possible escenari amb tints apocalíptics que l’artista situa en un futur no molt llunyà si les coses no canvien. Una visió subjetiva i poètica del que la societat de consum està causant en el planeta. Engloba una llarga llista de desordres com l ‘explotació desmesurada dels recursos i el maltracte generalitzat dels mateixos, l’augment exponencial de la densitat demogràfica i les longevitats desenvolupades artificialment.