El desert és probablement un dels llocs més inhòspits en el que l’ésser humà es pot trobar: un sol abrasador, sorra en constant moviment, i una enorme sequedat. L’antítesi del desert és la jungla, igualment inhòspit però pels motius oposats: una humitat aclaparadora, vegetació espessa i centenars d’éssers vius que competeixen per sobreviure, sigui fent la fotosíntesi o aguaitant entre els matolls. Entre aquests rivals, es troba l’ésser humà, lluitant per fer-se un lloc entre la jungla, en el desert o intentant sotmetre la naturalesa; d’aquesta manera va néixer el jardí.
Alejandra Atarés (Saragossa, 1987) presenta en aquesta exposició una nova sèrie pictòrica en la qual treballa amb aquests elements, el paisatge àrid dominat per majestuosos cactus saguaro, l’espessor tropical i l’assossec del parterre enjardinat. Després de les seves celebrades sèries de retrats d’esquena en les que el paisatge, sent igualment protagonista, quedava en un obvi segon pla, Atarés ha apostat per eliminar la figura humana – però no el seu rastre – dels seus paratges ara buits. En aquesta nova via pictòrica, l’artista ha mantingut el que és el seu tret més característic: un cromatisme pujat que perfuma les escenes amb un aroma d’artifici i irrealitat.
Per altra banda, i com ja hem dit, hi ha alguna cosa que s’amaga en les teles d’Atarés. És cert que no hi ha representació humana en la majoria de les teles que conformen la mostra, tot i això, en algunes d’elles trobem, per exemple, rajoles enrajolant el terra del desert. Aquest fet, per si sol, ja ens porta a parlar dels límits del control d’allò humà: potser algun dia podrem enrajolar el desert sencer de Sonora, però aquest sempre acabarà recuperant el seu terreny i obrint-se pas entre les rajoles. Malgrat tot, aquest exemple concret és també una síntesi visual del pas d’Atarés per EUA: en una imatge sintetitza una idíl·lica posta de sol vermellosa que banyava els cactus i els matolls d’Arizona que creixen sobre les rajoles que podrien pertànyer a qualsevol casa barcelonina anterior al 1930.
Passat tot per aquest filtre instagrammer que converteix cada tela de l’artista saragossana en una escena artificiosa, és feina de l’observador determinar els límits de la realitat proposta: es tracta d’un somni? De la representació d’un lloc real? Es tracta, doncs, de la representació d’un decorat? Sense que tot això importi gaire, entre jardins, cactus i flors, serà potser on trobarem el perfecte snapshot.
Jordi Garrido
Crític d’art