LUIS VENTÓS VERSUS TORRENTIUS

Aquesta insòlita exposició del pintor i escultor Lluís Ventós reuneix una col·lecció d’obres sobre un mateix tema, que parteix d’un quadre també insòlit. El seu autor va ser un pintor holandès del segle XVII la turbulenta personalitat del qual ha romàs entre cert oblit i la llegenda en què s’ha convertit posteriorment. El seu nom era Johannes Simonsz van de Beeck (Amsterdam, 1589-1644), més conegut pel sobrenom llatí de Torrentius.

La informació divulgada sobre la seva vida i la seva obra és escassa, encara que s’han anat descobrint dades sobre les seves excentricitats i els seus actes, que transgredien els costums i fins i tot les lleis d’una època en la qual el seu país i la Cristiandat en general eren d’un dogmatisme i una rigidesa extrems. La seva actitud davant l’Església va ser, segons el parer d’aquesta, herètica i amb freqüència provocadora. No es sap el que hi ha de cert sobre la seva suposada heterodòxia i el seu paper com a membre, i per ventura líder, dels rosacreu holandesos. És difícil saber també si podia deure’s a només a un caràcter transgressor i imprudent, i recordem que es va parlar de que alguns dels seus actes van fer pensar en accessos de bogeria. Però la veritat és que les acusacions li van valer diversos anys de presó al seu país, amb un període intermedi en el qual va rebre acolliment i suport del rei Carles I d’Anglaterra. Home, pel que sembla de gran intel·ligència i extensa cultura, Johannes Simonsz van de Beeck va intervenir en nombroses discussions de caràcter teològic. El seu interessant i sorprenent personalitat, al costat de les contradictòries informacions que es tenen de la seva vida i la seva obra, han acabat per despertar gran curiositat i fer-lo summament atractiu.

Les recerques sobre la seva producció artística han aportat un coneixement escàs i incomplet en quant a pintures concretes, encara que es sap que algunes van estar en col·leccions rellevants, com la del citat Carles I, i en exposicions o vendes públiques. Aportació d’especial interès és la realitzada per Zbigniew Herbert en el seu estudi sobre l’únic quadre conegut actualment i que inclou en el seu llibre Naturalesa morta amb brida, títol que dóna també a l’obra (2004). Per a nosaltres, comenta Herbert, “s’ha conservat un sol quadre. Un només i únic, retingut a la vora del no-res”.

* * *

Aquest conjunt d’obres de Lluis Ventós està format per onze pintures, onze collages i nombrosos guaches. Penjats en les parets de la sala, les obres seleccionades envolten una vitrina situada en el centre de la sala en la qual es representa, amb objectes reals, el tema del quadre del pintor holandès: a l’esquerra un gerro d’estany amb tapa i pitorro, d’un gris platejat; en el centre, una copa de cristall o vidre amb peu verdós, i a la dreta, una gerra panxeguda  de fang la coberta del qual té un bany que li aporta brillantor. Pengen sobre aquests tres elements la brida de ferro d’un cavall. Dues pipes de pisa, de color blanc, deixen veure un interior fosc i sostenen, amb la copa, un paper amb unes notes musicals on hi ha també algunes línies escrites. Aquest últim element, que m’atreveixo a creure que va ser molt significatiu en la intenció de Torrentius, resulta enigmàtic. Al costat d’objectes de la vida corrent, heus aquí un altre clarament cultural, que guarda relació amb el gran interès per la música existent a Holanda.

L’exposició constitueix el sorprenent i singular homenatge d’un artista d’avui a una misteriosa obra d’un pintor holandès del segle XVII. Amb les seves pintures, Lluis Ventós estableix un arc que uneix dos moments distants de la pintura europea. Autor d’una valuosa obra pictòrica i escultòrica, té molt present que l’art ha fet, al llarg de la seva història, abstracció de la realitat, encara que, en el fons, no deixa de partir d’ella. Aquí duu a terme una tasca que té rellevants exemples en el passat: partir de l’evocació de l’obra d’un artista anterior. El resultat suposa un llarg i intens treball, que hem de valorar obra per obra i també com a conjunt.

Zbigniev Herbert fa notar la importància que cobra en el quadre el color negre del fons: “Negre, profund com un precipici i alhora pla com un mirall, tangible i a punt de perdre’s en les perspectives de l’infinit”, consideracions que confirmen la condició de poeta d’aquest escriptor. Al meu entendre, fos Torrentius membre d’una altra societat de caràcter esotèric o no, aquest quadre indica que participava d’una visió sagrada de l’art. Les natures mortes eren moltes vegades el que es qualifica de vanitas. Com a terme artístic, aplicat a una natura morta, indica que se li suposa valor simbòlic, pel caràcter perible, en el cas que es representin fruites, hortalisses o altres elements vegetals. O que els objectes al·ludeixin a la fragilitat i brevetat de la vida. En aquest cas pot tractar-se, entre altres coses, dels líquids que puguin contenir els tres atuells i el caràcter d’objecte ja en desús de la brida metàl·lica. Malgrat la vida, tan irregular i enfrontada a l’església i tot el que s’estableix, aquest quadre és mostra d’ascetisme. No hi ha aquí gens de delectació, de plaer, sinó d’ascetisme, contenció i rigor. Un rigor radical que pot fer-nos pensar en la vora de la bogeria que frega tot creador.

El caràcter simbòlic ve, sobretot, per la significació que té de la mort com l’altra cara de la vida. En aquest sentit, en temps en què la religió regia la vida social, venia a ser un advertiment enfront de les possibles aspiracions de riquesa o d’una felicitat que es considerava sempre transitòria. Eren temps en què l’amenaça de la pesta i la mort devastadora que provocava es tenia present com alguna cosa que formava part de la vida de la comunitat. Els líquids que poden contenir els atuells, l’aigua i el vi, tenen també un caràcter simbòlic. L’aigua és font de vida i mitjà de purificació, i el vi està relacionat amb la sang, encara que a la Grècia antiga era licor d’immortalitat. D’aquí, que els primers cristians prenguessin aquesta condició de la importància que té aquest líquid en les antigues cultures mediterrànies. Així mateix podia ser símbol associat al coneixement i la saviesa. Però no oblidem que, en la cerca del que pugui tenir de símbol qualsevol obra o algun element que contingui, podem anar amb lleugeresa massa lluny, per l’insondable del símbol, la seva difícil expressió en paraules i la humana atracció pel misteri. D’altra banda, molts dels significats simbòlics s’havien perdut feia temps o es conservaven només en societats secretes.

* * *

L’atracció per aquest quadre del pintor holandès es deu, més encara que a la singularitat i el misteri que emboliquen al seu autor, al misteri que ens obre. En les pintures, collages i guaches que ha realitzat Lluis Ventós inspirats en ell, trobem el misteri al qual ens obre l’obra mateixa, on el fons negre és fonamental. Variació que ha introduït és cert esquematisme, resultat, probablement, d’una abstracció que acosta el tema al nostre temps. Cal tenir en compte l’ordre de realització de les tres tècniques utilitzades: guache, collage, i oli. Els guaches han dut a terme una primera aproximació al tema, i aquesta tècnica, propícia a l’acció espontània, li atorga una gran frescor i un valor plenament autònom. Aquesta espontaneïtat permet unes gairebé involuntàries i notables variacions en relació amb el model holandès que no desvirtuen la seva relació amb aquest. La integració dels elements figurats amb el fons és molt evident, i les formes, en sortir de la foscor, porten amb si el negre, que ho aombra tot.

Si en el quadre de Torrentius aquest fons negre enfosquia el conjunt del quadre, aquí, el que fa el negre és enfosquir lleument les figures, lluny de la intensitat amb que es va fer en el quadre holandès. Els colors estan mitigats, asordados, fosos en el conjunt, i s’introdueixen nous aspectes. Encara que les formes són substancialment les mateixes, cobren variacions formals. Els perfils són molt semblants, però la superfície dels atuells té brins, llums, tons diferents entre si en els diferents guaches. Comença amb ells el procés en el qual l’artista espanyol, tenint davant el quadre de l’holandès, va afirmant la seva creació, fent-lo personal i revelant la seva pertinença a nous temps. Això sense abandonar el nivell d’independència que, en aquest punt, té tot veritable creador. L’art es produeix en un moment determinat per a elevar-se a un pla en què temps i espai deixen de ser coneguts.

* * *

Els onze collages mantenen la presència de les mateixes figures, però certs trets canvien acusadament. El esquematisme és major, diria que radical, i el predomini passa de la corba a la recta, encara que la gerra, on la corba era més marcada, continua mantenint-se. En general, el desenvolupament iniciat en els guaches, camí de l’estadi últim dels olis, passa per una progressiva abstracció, que manté, no obstant això, el suggeriment de les figures naturals. L’abstracció aconsegueix al paper que originàriament contenia notes musicals, i en alguns casos conté una simple quadrícula. Unifica, fon les diferents figures en una unitat més rotunda i s’endinsa en certa idealització. Ja no són objectes de la vida quotidiana, com en el quadre de Torrentius, ni en la mesura que es donava encara en els guaches. Ens trobem en un pla en què el real queda lluny. Quant al color, canvi important a destacar és que el fons no és ja el negre: pot ser siena, castanyer, gris, mig negre mig morat. En general, el color s’intensifica. No queda res de la unificació que introduïa la presència del negre al grisejar els colors, i a vegades es desdoblega a l’interior de les figures. El gerro panxegut, la copa i el gerro d’estany tenen unes bandes de color que marquen les vores de les siluetes, amb un to més fosc que el que té l’interior, o amb un lleuger canvi d’intensitat. La fusió dels colors i els tons, si es produeixen, és pel predomini d’algun d’ells o per l’harmonia que crea un color predominant que sembla absorbir-lo tot. D’una manera o un altre, la qual cosa crida l’atenció, en comparació amb els guaches, és la superior geometrizació i la major intensitat cromàtica.

* * *

Arribem a l’última etapa d’aquest procés. L’abstracció segueix. Era d’esperar una nova fusió dels colors, en una versió definitiva, una conciliació de la forma, que equilibrés la geometria amb el joc de la recta amb la corba. És a dir, aconseguir un nou concert, un punt més alt, que suposés, no una detenció, una renúncia a seguir endavant, sinó la consciència d’haver aconseguit el punt, no previst, en el qual es percep, com per sorpresa, la sensació d’haver arribat. És quan es produeix definitivament la unitat de tots els factors en joc. El negre de fons torna a predominar, encara que aquest pot ser blau, morat, ocre, castany, en general, en tons foscos, amb la diferència, en un dels olis, que el fons fosc està clapejat per quadradets vermells. Ens trobem davant una realitat nova, que manté la referència del punt de partida: aquí segueixen els dos gerros, el got, la brida i el paper pautat. Estan les corbes i les rectes, flexibilitzades unes i unes altres. S’ha aconseguit un ordre que ha vingut per si mateix, com si l’intens treball es produís seguint un impuls que, com és propi de l’art, no té fixat un objectiu conegut, perquè no s’aconseguiria la sorpresa que ha de ser per al mateix creador, que resulta a més creat, perquè es descobreix a si mateix. Si Miguel Ángel va dir que l’escultura està ja en el bloc original i només fa falta llevar el que sobra, no crec que volgués dir que ja sabia quina era la figura que anava a aparèixer. L’artista inicia el seu viatge sense saber a on es dirigeix, perquè si ho pretén establir el misteri s’esvaeix.

*  *  *

El misteri segueix. La significació simbòlica continua sent la mateixa. Lluis Ventós va saber percebre-la quan va conèixer el quadre de Torrentius, a través de la sensació de misteri que transmet i és el que li va portar a agafar el fil que havia quedat solt en el temps. L’ésser humà continua sent un enigma per a si mateix, alguna cosa que probablement va voler recordar el pintor holandès amb aquest quadre. El gran poeta Rainer Maria Rilke va escriure que la bellesa és el principi del terrible, aquest grau que encara podem suportar. I això és aplicable a tot veritable art. El misteri obre una porta que no ens és donat sobrepassar. Probablement només hi ha Res a l’altre costat i el que correspon fer llavors és girar la vista enrere i veure de nou Tot. Aquest és el moment en què es produeix l’art. És a dir, l’art veritable, com ho va ser el de Torrentius i ho és el de Lluis Ventós.

 JOSE CORREDOR-MATHEOS