Per a la quarta entrega de la sèrie d’exposicions Accrochage a ProjecteSD, ens complau introduïr el treball del jove artista Oriol Aribau en relació amb obres de Patricia Dauder, Ana Jotta i Asier Mendizabal mai mostrades a Barcelona.

El treball d’Oriol Aribau (Barcelona, 1984) es desenvolupa principalment a través d’obres sobre paper i escultòriques i té com a principal font l’arquitectura, l’urbanisme. El seu material, la seva principal eina de treball és la ciutat, l’espai construït, molt accessible, amb el qual l‘artista interactua de forma quotidiana. La sèrie de dibuixos que es presenta a ProjecteSD sorgeix a partir de l’experiència d’Aribau en relació amb aquest entorn físic immediat. Dibuixos, que resulten de registres, anotacions del seu deambular per l‘espai urbà. A través d‘una geometria de figures poligonals a vegades agrupades en petites illes, d‘altres escampades, com ingràvides en un espai quasi buit, Aribau presenta una visió fragmentada de la ciutat. Quelcom tan breu com la seva immediata percepció dins d‘una estació de tren en una ciutat per la qual ni tans sols ha transitat, o un paisatge més detallat resultat d‘una vivència, un desplaçament més llarg. O tal vegada només un rastre evanescent d‘ell mateix com un pur transeünt en ruta. Dibuixos que busquen activar una lectura del moviment i de l‘estar en un espai, en un temps. Es podran llegir com notes, mapes, plànols, diagrames incomplets, com detalls, però el que potser són, principalment, és una representació sintètica d‘espais existents que esdevenen espais imaginaris. Tan sols un segment d’alguna cosa més gran que a penes s‘entreveu i que està encara per descobrir.

El treball de Patricia Dauder (Barcelona, 1973), essencialment abstracte i processual, presenta registres, trencaments, decoloracions, marques i capes que composen, acumulen i constitueixen un nou cos. La necessitat de veure més enllà del nostre món més immediat guia la seva obra. L’artista intenta capturar allò que és extremadament difícil de retenir: el temps, una trajectòria efímera, algo cosa sense forma, un lloc remot, una projecció mental. Maqueta #6 (Sistema El·líptic. Dia i Nit) pertany a un conjunt de peces escultòriques en les que una sèrie d’elements modulars es disposen sobre una base o directament al terra. En totes aquestes obres la relació entre forma i buit, espai negatiu i positiu, és evident. En Maqueta #6 (Sistema El·líptic. Dia i Nit) un nombre de fragments semi-esfèrics realitzats en fang pigmentat se situen formant una certa trajectòria el·líptica. La així denominada “maqueta” no fa referència a cap projecte arquitectònic sinó a una projecció mental d’un lloc definit tant per l’absència com per la presència i que evoca la naturalesa cíclica del temps.

Coneguda per la seva sagaç ironia i la seva crítica sobre la idea d’autoria i originalitat, l’obra d’Ana Jotta (Lisboa, 1946), extraordinàriament diversa i heteròclita en la seva concepció, presentació i formulació, ocupa un espai de llibertat, en el que la artista utilitza tècniques tan variades com la pintura, el collage, el dibuix, l’”assemblage”, l’escultura, el teixit, l’escriptura, l’estampació o l’apropiació d’objectes d’origens i fonts diverses. La recent sèrie Ricochete resulta d’aplicar varies tècniques de gravat sobre un nombre d’objectes de paper idèntics: una sèrie de dianes comprades per Jotta en una fira de Brusel·les. Les formes gravades sobre elles s’han fet imprimint blocs de fusta amb tinta de color sobre el paper, peces que provenien d’un joc infantil que l’artista havia adquirit en un antiquari. Aquestes formes quasi circulars se sobreposen amb d’altres que provenen d’adherir, mitjançant la tècnica del “chine-collé”, paper japonès sobre aquest mateix objecte. En una inevitable relació amb les pràctiques i formes sorgides de les primeres manifestacions Modernistes de principis del segle XX (especialment les dels Constructivistes i els primers experiments dels artistes Abstractes), el conjunt resulta en una composició contínua i ingeniosa.

Al llarg de la seva trajectòria, Asier Mendizabal (Ordizia, 1973) ha realitzat varies obres que proposen una aproximació crítica al llegat de Jorge Oteiza i a la forma de construcció d’allò que és simbòlic en el seu projecte escultòric i que qüestiona els mecanismes de representació de l‘escultura al final de la modernitat. Agoramaquia (Versión nº1) és una de las cinc escultures que composen Agoramaquia (El caso exacto de la estatua), el projecte que Mendizabal va presentar a la 31ena biennal de São Paulo (2014). L’obra pren com a punt de partida el monument Homenaje a César Vallejo, que Oteiza va realitzar a Lima l‘any 1961. L’estela funerària d’Oteiza al poeta Vallejo va ser feta plegant dues plaques cilíndriques d’acer de las que se n’haviem retallat dos cercles. La investigació de Mendizabal per al projecte el va portar a concloure que aquestes fulles podien haver sorgit, en realitat, dels restes dels retalls d’una de les obres més paradigmàtiques d’Oteiza, el Par Móvil. Així, a Agoramaquia, Mendizabal replica els dos retalls d’acer a la mateixa escala que en l’estàtua de Lima concebint cinc escultures fetes de cautxú i ferro, mal·leables, que al ser doblegades resulten en cinc formes escultòriques diferents en funció de com es combinen les dues estructures bàsiques en l’espai. Molt unida a aquesta obra, la sèrie fotogràfica, Incurvar, centra la seva atenció en els materials sobrants reals de les obres d‘Oteiza, fragments de peces i retalls, en essència escultòrics, pero que queden com a testimonis d’allò residual i incomplet, aparentment condemnats a no encarnar el potèncial simbòlic propi de l‘obra d‘art.