Considerant el territori com un sistema conformat per l'individu i el medi que habita, podem dir que aquest ha estat sempre present en el treball d’ANTONI ABAD (Lleida, 1956). El seu interès per «trobar patrons de mesura per a una realitat que ens sobrepassa», es trobava ja en les seves primeres pintures, escultures i fotografies dels anys vuitanta i noranta. Com a exemple, l'obra "Mesures menors" (1994) on fa servir el pam de la seva mà per "mesurar" totes les accions dutes a terme durant un dia. Poc més tard, quan s'inicia en el Videoart i en el NetArt (art realitzat en i per a internet), segueix buscant "unitats de mesura espaciotemporals" posant l'accent en el "procés". Procés al seu torn comprensible a través de la seqüència, la successió d'elements que guarden relació entre si. Gairebé 20 anys més tard, el 2016, Abad ens presenta "La Música" una sèrie o seqüència de fotografies, a través de les quals "esmicola" o captura gest a gest el llenguatge de signes gràcies al qual les persones sordes i mudes poden comunicar-se amb l’entorn social. Actualment, l’artista està immers en el projecte que representarà Catalunya a la pròxima Biennal de Venècia i que mostrarà gràcies a l'app “BlindWiki”, com és Venècia des del so a partir dels comentaris de ciutadans invidents o amb baixa visió, creant una cartografia pública sensorial de la ciutat. El projecte segueix la línia de “Megafone” o “Blindwiki”, projectes de comunicació audiovisual a internet, iniciats al 2004 utilitzant telèfons mòbils, que promouen la creació de nous canals de comunicació col·laboratius entre persones i grups en risc d'exclusió - immigrants, refugiats, prostitutes, guerrillers o persones amb mobilitat reduïda - de tot el món i que li han valgut premis com el Golden Nica 2006 de l'Ars Electrònica, màxim reconeixement a nivell mundial en termes d'art i noves tecnologies. Abad ha exposat al MACBA, al MNCARS o el P.S.1 de New York entre d'altres.

Per analitzar i reflexionar sobre les característiques que defineixen un territori pel que fa als sistemes polítics, econòmics i socials que en ell s'articulen, DANIEL GARCÍA ANDÚJAR (Almoradí, Espanya, 1966) va iniciar la seva activitat artística a finals dels anys 80 al camp del vídeo, familiaritzant-se posteriorment amb els recursos informàtics. Declarat activista vers les desigualtats socials i l'abús de poder, ha centrat gran part de la seva producció teòrica i artística en les noves tecnologies de la comunicació i informació. Amb l'objectiu de qüestionar irònicament les promeses democràtiques i igualitàries d'aquests mitjans i denunciar els seus mecanismes de control ha desenvolupat projectes com "Technologies To The People" (1994 - 2011). Així mateix, la seva mirada a temes d'actualitat com la corrupció política o l'eclosió de moviments socials, ha desembocat en intervencions i accions en l'espai públic com "A vuelo de pájaro" (2011), acció realitzada pocs dies després de l'inici del 15-M i en màxima sintonia amb aquest. A l'exposició es mostren les fotografies i documents d'aquest esdeveniment participatiu durant el qual «va fer volar» la frase "Democratitzem la democràcia" amb una avioneta publicitària, pel litoral mediterrani. Andújar és juntament amb Antoni Abad, un dels principals exponents del Net.art. Membre històric de "irational.org" (referent internacional de l'art a la xarxa), ha dirigit nombrosos projectes a Internet com e-barcelona.org o e-valencia.org. Ha exposat en museus i institucions de tot el món i en esdeveniments com la Biennal de Venècia o Manifesta. Al 2015 va presentar la retrospectiva "Sistema operatiu" * al MNCARS de Madrid. Aquest setembre la seva obra ha estat presentada a “34 Exercises of Freedom" exposició col·lectiva inclosa als Programes Públics de Documenta 14, la cita més important de l’art contemporani internacional que tindrà lloc al 2017 i en la que Andújar presentarà dos projectes realitzats per a aquest context específic.

Per la seva banda, ROGELIO LÓPEZ CUENCA (Nerja, Màlaga, 1959) desenvolupa una crítica irònica i poètica del territori cultural i social contemporani, pel que podríem incloure’l juntament amb Antoni Abad i Daniel G. Andújar dins de la nòmina d'artistes espanyols compromesos social i políticament. A través de procediments com la poesia visual, l'estudi de les fonts històriques o la relectura d'imatges, propis tant de les arts visuals com de la literatura o les ciències socials Rogelio López Cuenca ens anima a descobrir el poder del llenguatge i el llenguatge del poder. Per això, centra el seu treball en l'anàlisi dels Mass Media, la crítica cultural, la construcció de la identitat i la memòria col·lectiva. En aquest sentit, des de 1999 desenvolupa el projecte "El paraíso es de los extraños" on analitza la construcció de la imatge del món àrab-islàmic a Occident. Els mitjans que utilitza abasten la fotografia, el vídeo, les publicacions, treballs per a televisió i web (www.malagana.com) o intervencions en espais públics. A l'exposició es mostren diferents fotografies d'accions que com "Landscape with the fall of Icarus" (1994), van ser realitzades en i per a contextos geogràfics específics. Des de finals dels anys setanta, López Cuenca ha mostrat el seu treball en galeries i museus d'Europa i Amèrica i ha participat en les Biennals de Johannesburg (1994), Manifesta (1996), Lima (2002), Sao Paulo (2002), Istanbul (2003) o en la Biennal d'Art Paiz (Antiga, Guatemala, 2012) juntament amb Elo Vega.

 Finalment, les fotografies de CLAUDIA TERSTAPPEN (Arnsberg, Alemanya, 1959), s'endinsen en el territori, des d'una perspectiva més contemplativa, encara que no per això menys reflexiva. Realitzades a Amèrica, Àsia, Austràlia o Europa, ens mostren boscos, deserts, muntanyes, santuaris o altars .... Paisatges naturals i construccions investides d'un significat mític que ens mostren l'ús i significat que diferents cultures atorguen al territori. En aquest sentit, Terstappen utilitza el poder descriptiu de la fotografia per qüestionar el nostre propi sentit de pertinença i ens convida a veure els nostres valors i actituds d'una manera nova a través dels territoris que recorre per tot el món. Per l'artista, les seves obres funcionen com finestres que mostren i s'obren a una infinitat de mons invisibles. Claudia Terstappen viu actualment a Melbourne on continua el seu treball iniciat fa més de 30 anys i que ha presentat a Espanya (Metrònom, Barcelona, ​​2005 i 2000), Alemanya (Museum DKM, Duisburg, 2012), Regne Unit (The Slade Gallery, Londres, 1992), Estats Units (White Columns, Nova York, 2000), França (Centre Culturel de Ribérac, Ribérac, 1998), Japó (Sendai, 2002) o Austràlia (La Trobe University Museum of Art, Melbourne, 2016, Monash Gallery of Art, Melbourne, 2013).