CLASSIC AND CONTEMPORARY ART es presenta com una mostra caracteritzada per l’eclecticisme de les diferents tècniques artístiques emprades en l’actualitat. Durant el segle XX, amb l’inici de la modernitat i l’art d’avantguarda, els artistes van desvincular-se de l’Acadèmia, fet que va comportar una total llibertat per a la seva experimentació creativa que va desembocar, a la vegada, en una proliferació de diferents moviments artístics. Amb aquesta innovació el suport va evolucionar cap a llocs insospitats, abandonant l’habitual tela o taula. Durant el segle XXI aquella llibertat es continua exercint a un ritme sorprenent i incideix en l’ús de les tècniques i en els materials emprats. Avui en dia tot material o eina pot ser idoni per a l’obra, com també ho és la forma en què s’utilitza, es dóna forma o es treballa. No obstant, aquesta obertura infinita de possibilitats tècniques es continua compaginant amb mètodes pictòrics i escultòrics tradicionals que segueixen essent utilitzats per una gran quantitat de creadors que no abandonen ni l’oli ni el suport tradicional.
Els artistes que presentem, per tant, són molt diferents entre ells, tot i que tenen quelcom en comú: tots són representants de l’actualitat en base a les tècniques que utilitzen per a la creació de les seves obres i, en alguns casos, els seus complexos procediments d’elaboració desafien els límits de la pintura i de l’escultura pròpiament dits.
És necessari, per tant, ser conscient del fet que l’art contemporani de vegades continua les tradicions artístiques adaptades a la sensibilitat dels seus autors. Tot i l’actualitat en el tractament del seu contingut, hi ha artistes com Juan Genovés o Manolo Valdés que continuen treballant l’obra bidimensional, utilitzant acrílics, olis i tenint la tela, l’arpillera o la taula com a suport. La figura humana, representada per les multituds en el cas de Genovés, o per les figures cabdals de la història de l’art en el cas de Valdés, és l’eix de l’obra d’aquests dos artistes ja clàssics de l’art contemporani.
Tadanori Yamaguchi, per la seva part, és un escultor que continua la tradició de la talla tant en marbre com en fusta, atorgant a les seves peces un acabat similar tot i la diferència existent entre els dos materials emprats. Julio Vaquero utilitza l’aquarel·la sobre paper vegetal per a la representació pictòrica de les natures mortes que ell mateix instal·la i Joaquín Barón se serveix de l’oli per a les seves composicions de Street Art que rememoren a Basquiat o Dubuffet i a les quals dóna tridimensionalitat en les seves escultures de fusta i metall policromat.
L’ús del metall per a crear escultures es remunta a l’art primitiu, encara que no és fins al segle XX i en endavant, amb la diversificació de les tècniques artístiques, que l’exploració dels diversos metalls amb finalitats creadores no assoleix la seva plenitud. En aquest moment va sorgir un qüestionament de la tradició escultòrica: la representació de la figura humana va abandonar-se de manera progressiva donant pas a una abstracció predominant. D’altra banda, els nous mitjans mecanitzats que sorgeixen de la innovació al segle XXI han permès a molts artistes una recerca més precisa en la qualitat dels materials. Com més innovació, més possibilitats. La unió entre la sensació visual i l’experimentació tècnica del metall caracteritza el treball de David Rodríguez Caballero i Blanca Muñoz, dos escultors que donen forma al metall al seu gust exhibint totes les seves possibilitats. Mentre Rodríguez Caballero doblega, encorba i torça planxes de metall que posteriorment es converteixen en el suport del seu pinzell, Muñoz utilitza fines varetes d’acer inoxidable per a dibuixar formes geomètriques ondulants en l’espai.
Una altra característica de les últimes tendències artístiques és el qüestionament dels límits entre pintura i escultura, que es difuminen en noves formes d’expressió fugint de denominacions hermètiques, com és el cas de Xavier Escribà, les obres del qual tenen com a protagonistes els propis materials del procés creatiu, així, la pintura acrílica sobre llenç esdevé escultura quan ambdós es modelen formant originals escultures voluminoses.
La representació quasi quirúrgica de la realitat, que antigament va caracteritzar als autors flamencs a través del descobriment de l’oli suposant un avenç tècnic que va canviar el curs de la pintura, s’adapta a les noves tècniques a través de les fotografies de Manuel Franquelo. L’artista ha desenvolupat un mètode per fotografiar i imprimir sobre alumini que atorga una qualitat inigualable a les seves fotografies, tan realista que fa dubtar a l’espectador del material utilitzat.
Per últim ens endinsem en el tema de la llum, vital per a la comprensió de la història de l’art i la seva evolució. En diferents períodes la llum ha intentat captar-se i representar-se en el seu contrast amb l’ombra i en la seva incursió en l’espai. En els últims anys la llum ha passat a ser recerca, tema, excusa, a materialitzar-se a l’obra final, com es veu en les instal·lacions d’Olafur Eliasson o els neons de Bruce Nauman. La fibra òptica, com conductor de la llum, permet a Pablo Armesto il·luminar les seves obres que van més enllà de qualsevol definició preestablerta: són a la vegada instal·lacions, escultures i quadres per igual.