Espai, univers, llenguatge o expansió, són alguns dels conceptes que no només donen nom a les composicions de Ruth Morán, sinó que ens permeten endinsar-nos en el seu treball a partir d'una subjectivació de tots ells. Una subjectivació, si. Per què Morán deixa que cadascun dels seus significats la travessi: que pugui ser l'espai, el llenguatge o l'univers. Què pugui ser a través d'aquest exercici constant i minuciós que caracteritza el seu gest.
Morán escriu a l'espai del paper apel·lant a aquest altre lloc comú. Al seu torn, ella mateixa és travessada per inscripcions que responen a una memòria universal.En aquesta ocasió ens apropem a dos nous reptes: el diàleg entre treballs que pertanyen a diferents sèries i, de forma subtil i contundent, el diàleg amb la matèria, la ceràmica.
Si fins a la data el seu treball l’havíem pogut contemplar i pensar a partir de l'autonomia de cada un d'ells o la complicitat amb la que entre ells dialogaven, ara, permet que sense perdre gens d'aquesta potència primigènia, es barregin i donin sentit a una nova partitura.
Com s'observa en cada un dels murs de la galeria, l'espai de la paret és pensat a manera de pentagrama i cadascuna de les composicions crea un ritme específic en combinació amb l'altra. Sempre sense perdre la seva força solitària, com les notes de la millor de les melodies.
Els seus treballs, en solitari o en aquesta disposició que apunta a la partitura, esdevenen una síntesi d'una concepció particular del món en què vivim. Espurnes a manera de reflex que condensen la presència de l'ésser en l'univers.
Com dèiem, s'acompanyen per primer cop ceràmiques. Cossos matèrics que condensen la força de la petjada i del tacte. El poder del cos en l'espai. No hi ha rastre més sincer que el que la seva pròpia empremta imprimeix en la matèria.
Així és com aquesta suspensió, a la qual ens condueixen els seus centelleigs daurats (Expansió, Llenguatge i univers o Espai vegetal), dialoga amb les peces matèriques. Les seves escultures remeten a un primitivisme contemporani: flors, petxines i formes orgàniques despleguen els seus volums a través de la seva empremta. Del pes que ella mateixa exerceix en la creació.
El conjunt crea un àmplia partitura de silencis, notes altes, baixes, corxeres. Cada element convida a la reflexió, així com cada un es desvetlla insubstituïble, des de la seva presència desbordant.
Imma Prieto