• Newsletter
  • Contacte
Sala Parés

Joseba Sánchez Zabaleta

Intemperie

Allà fora: a la intempèrie.

 

Joseba Sánchez Zabaleta ens porta fins allà i ens deixa sols, nus, al ras. Com l’artista hi està sempre; com hi està tot aquell art profund, vertader, honrat, nascut de la reflexió i l’emoció, l’únic que pot commoure’ns.

Allunyat del soroll de les modes i les tendències passatgeres, JSZ ja ha demostrat que és un mestre de la plasmació atmosfèrica i del retrat de l’aura de l’objecte, però ara fa un pas més enllà cap a una mística austera i dauradíssima que s’eleva a altures expressives com una cantata de Bach. Les obres reunides en aquesta Intempèrie ens porten a aquell lloc exterior on ja no hi ha refugi ni excuses, mostrant amb tota la seva cruesa l’espai desolador, cobert de pols y fang, on s’acumulen les restes de totes les vides viscudes per desvetllar sense concessions el rostre del buit de la modernitat.

Intempèrie ens obliga a mirar allò que no es vol veure, fent visible allò invisible de forma descarnada: el fracàs y la derrota de vàries generacions d’habitants d’aquest planeta on el paradigma de la civilització no s’ha convertit en una distòpia a la qual ja no hi ha manera d’amagar la marginalitat, la pobresa, la destrucció y l’abandó d’una època on es consagra tot allò nou convertint l’avui en cada cop més ràpidament en ahir, mentre la pulsió consumista i l’afany de la novetat s’acumulen en escombraries i abocadors immensos, illes de brossa, muntanyes de restes que ens parlen de la nostra pròpia empremta sobre un món en blanc i negre, en gammes de grisos, com el cel·luloide de temps passats. (El cinema, un altre art entestat a atrapar el temps per obligar-nos a recordar).

La paret escrostonada de la casa en runes devastada per un buldòzer o una crisi, l’objecte quotidià humil, emprat i per això carregat de significat, cridant el seu abandó en un paisatge deshabitat però ple d’humanitat. Els objectes han deixat de pertànyer i la seva soledat els ha alliberat. Exposats al gèlid vent de la intempèrie que es cola per aquelles portes sense portes, aquelles finestres sense finestres, ens parlen per fi d’allò més important: les seves històries. Cadires i butaques desnonades com les restes de menjar a un plat, les engrunes caigudes al voltant, la lata buida juntament a la forquilla oblidada i l’ésser humà fora de camp, present per omissió. Vola la imaginació: Qui va seure’s a aquelles cadires? De què parlaven? Qui descansava a aquella butaca? Qui va menjar en aquell plat? On són ara? Què els hi va passar? L’eco de la vida, com la corrent d’aire en una casa en runes, s’ha convertit en la veu d’un fantasma que vaga per l’estreta franja oberta entre el món dels vius y dels morts, desposat a contar-nos una història encara viva.

I no obstant, en aquesta paisatge buit i fantasmal, sense nostàlgia, sense concessions, apareix un camí a la consciència d’allò real quan la realitat es situa sobre l’empremta que van deixar els altres, impulsant-nos a la recerca de la memòria comuna, compartida, compassiva, una via a l’esperança. El viatge proposat per Josepa Sánchez Zabaleta a Intempèrie ens exposa a l’aire lliure, on resulta més fàcil respirar. Només hem de deixar anar llast i deixar que aquell aire més net ens recorri la pell, els ulls i la memòria, per així aconseguir aixecar-nos de les runes i les cendres. Un cop més. Sense por a despullar-se de tot per entrar en aquesta Intempèrie, Joseba Sánchez Zabaleta ens promet un pervenir en el que, lleugerament equipats, puguem caminar per una paisatge més bell, més just i més lliure.

Pilar Ruiz

Agenda
15 NOV 2019