• Newsletter
  • Contact
Privat: Galeria silvestre

Ella Littwitz, Klaas Vanhee

L’Orella de Dioniso

L'Orella de Dioniso és la cova que un dels més sagnants tirans de l'Antiguitat va utilitzar per tancar als dissidents polítics. Dionisio I, també conegut per Dionisio el Vell, va transformar un antic dipòsit d'aigua que anteriorment havia estat excavat en la roca per a aquesta fi, a la ciutat de Siracusa cap a l'any 400 aC.

Caravaggio va ser qui va batejar la cova com l'orella del tirà, l'any 1586, motivat per l'extremadament bona qualitat de la seva acústica: la seva esquerda, un tall vertical que s'obre en forma de llàgrima, fa que qualsevol so reverberi al llarg de tota la gruta, per petit que aquest sigui. Explica la llegenda que Dionisio I tancava aquí els seus captius precisament amb l'afany de mantenir-se informat dels plans conspiratius que s'ordien en contra seva.

Ara bé, si s'atén a l'obra d'Ella Littwitz (Haifa, Israel, 1982) i Klaas Vanhee (Mechelen, Bèlgica, 1982), es pot arribar a posar en dubte si el que realment Dionisio es proposava era tancar en la cova als dissidents polítics o bé la potència del ressò en si mateix. Àdhuc la disparitat dels processos i interessos que es donen en l'obra de tots dos, almenys una reflexió plana en tota l'exposició: què és el que fa perillós a l'art, el seu contingut o bé la seva capacitat per a la reverberació?

Per Vanhee la matèria és l'alternativa a la presó. La matèria és allò que sempre aconsegueix escapar. Mentre que segons una dicotomia constitutiva del pensament Occidental el cos és el que se suposa que tanca l'ànima, en el cas d'aquest artista és el cos que es descobreix com una caixa infinita per a la reverberació i, per tant, com la possibilitat primigènia per a l'acció: tot apareix amb aquest artista com a mínim desdoblegat i en un estat permanent de multiplicació i desbordament.

Vanhee possiblement no és capaç de començar un dibuix si no és fent-ho alhora amb les dues mans, o ben refent-ho sobre un altre d'anterior, o ben fent-ho, en una paraula, per mitjà de la reverberació directa sobre el seu propi cos i el món exterior. Aquí no hi ha lloc per a un retrobament amb la unitat ni amb qualsevol principi fonamental o de cort transcendental –una ànima–, sinó que precisament és aquesta que es descobreix com allò que ha intentat empresonar el cos i la seva potencialitat per a la seva constant disseminació al llarg dels segles.

Per Littwitz és igualment el diàleg amb el material el que fa possible l'emergència de la identitat i la mateixa imaginació política. La seva aproximació a la formació de l'Estat d'Israel és una sort d'arqueologia en els estrats de formació d'una ideologia: els pobladors jueus han requerit al llarg del segle XX desplegar un conjunt d'estratègies per imposar la seva raó a la terra Palestina, entre les quals la reforestació ha estat una de les favorites: s'han plantat boscos, s'han desviat rius i s'han aixecat noves muntanyes. Equips d'arqueòlegs, arquitectes i científics han examinat fins a la planta o la pedra més recòndita, a fi d'apropiar-la-hi i batejar-la amb un nom hebreu o bé, contràriament, eradicar-la del paisatge.

Però l'arqueologia de Littwitz no sembla tenir com a finalitat donar amb una capa d'història fonamental i que sigui més certa que una altra. Doncs en tots els sediments trobem una estreta interrelació entre la construcció dels fets i les narratives: la divisió fundacional de la historiografia positivista s'esvaeix per complet quan es descobreix aquí que el fet històric no anticipa la narrativa, sinó que l'un amb l'altra es conformen estretament. La solució que escull l'artista és, doncs, sumar-se al mateix procés de reverberació que també mou la història: els seus objectes condensen narratives que es fan ressò de veus dissidents, al mateix temps que, amb la seva aparença ornamental, busquen guanyar certa capacitat d'actuació en el mateix flux de la història.

El pensament dissident sempre ha estat una amenaça per als tirans. Però àdhuc més amenaçador és la seva capacitat per reverberar entre els cossos i escampar pel món. Es pot empresonar a un dissident, però tal com Dionisio I va demostrar amb la seva cova, el repte d'un tirà sempre serà empresonar el mateix ressò; això és, la mateixa possibilitat d'un pensament altre.

El ressò fa impossible la unitat i tancar un sistema sobre si mateix. Cada nova repetició mai és totalment idèntica respecte a l'anterior. El ressò és la possibilitat de la diferència per si mateixa, un estat persistent de duplicitat i, per tant, d'inadequació de qualsevol identitat o representació que es presumeixin com a únics.

Igual que L'Orella de Dioniso, l'exposició de Littwitz i de Vanhee busca funcionar com una càmera de ressonàncies. Totes les peces que la componen es basen en estratègies de repetició. Els artistes donen continuïtat, així, a fenòmens que busquen comprendre de manera crítica, alhora que els retorcin per mitjà d'intervenir en el seu temps de reverberació. La perillositat de l'art recau justament en aquesta capacitat: no es deu només a la possibilitat de donar lloc a un pensament crític, sinó que sobretot a la seva capacitat d'arrelar-ho i amplificar la seva reverberació al món.

Oriol Fontdevila.

Calendar
29 MAR 2024