En una caixa hi cap tot l’univers?

Podríem dir que l’Abdó Martí és una mena de Bartleby de les arts visuals. Quan el 1980 fa l’exposició “Telas” a la Galeria Ciento de Barcelona, algú podia pensar que, després d’això, no podia venir més que una ascensió (si tal cosa existeix) en la seva trajectòria creativa. Ben al contrari, poc després d’aquella exposició desapareixerà de la vida pública de les arts. Especifico això de la “vida pública” perquè hi ha almenys dos tipus de Bartleby: els qui entren en el pou —o en el cim?— de la inacció, de la negació, els creadors que ja no poden o no volen fer res més, els qui se suïciden com a artistes; i existeixen uns altres Bartleby que, per raons diverses, decideixen canviar de formats, de llenguatges, aquells que desvien la seva creació cap a d’altres dispositius de la cultura, igualment visual, en general. L’Abdó formarà part d’aquesta segona tipologia: entrarà en dispositius i formats nous, en el teatre (treballant amb Els Joglars a La torna; amb Claca a Mori el Merma...) o en el cinema, com a director artístic.

En realitat, l’Abdó Martí forma part d’una tipologia secundària dels Bartleby de les arts visuals que no és insòlita: aquells artistes que van abandonar la vida pública, las galeries, la crítica, el mercat, però que mai no han deixat de crear o de pensar obres, imatges, visualitats... Ell va persistir en una feina, fos mental, fos material, i va tornar ja a donar fruit el 2009, amb una exposició al Castell de Cornellà titulada “Imatge, espai, memòria”.

I ara, el Bartleby torna a oferir el treball dels últims anys, pausat, sense l’exigència del sistema. Un treball que recupera una vella manera de presentar el seu món visual: les caixes. El món poètic de l’Abdó, el seu imaginari, ha estat sovint emmarcat per una tridimensionalitat que es mou a cavall de la pintura i de l’objecte. Aquest diàleg s’ha fet més viu que mai en les últimes peces de la seva feina callada.

Les caixes contenen un univers visual que ens remet a un altre diàleg, entre la representació plana (la fotografia) i els objectes trobats. Un diàleg arriscat, que cerca les imantacions o les dissonàncies, segons convingui, entre textures, formes, geometries, cromatismes, orígens, sentits...

En l’obra de l’Abdó la caixa adquireix sentit per mitjà de la metàfora, les seves superfícies són finestres, però en comptes d’estar obertes al món exterior, segons el precepte de la pintura retinal, de la perspectiva, són finestres de representació que tanquen el món, l’univers, com la quarta paret del teatre transformada en laboratori d’idees i de sensacions. Les seves caixes són escenaris on hi tenen lloc encontres prodigiosos.

Els elements que configuren aquest univers clos en l’escenari reduït d’una caixa de representació són variats: uns que provenen de la natura (fòssils, elements vegetals, pells d’animals...) i uns altres que són culturals (les lletres, elements metàl•lics, targetes de metro i de tren...). Però és la combinatòria de tots ells el que caracteritza el seu projecte, aquestes associacions estranyes, enigmàtiques, que plantegen els uns amb els altres. Aquesta combinatòria suscita un imaginari on el concepte de memòria pren una destacada rellevància: la memòria del cosmos, la memòria congelada dels fòssils, la memòria dels objectes que han estat trobats i dels quals no sabem la història, el seu relat particular... En aquestes obres, el signe visual s'acosta més que mai a l'ancestral capacitat reveladora del signe visual, de la poesia en sentit absolut.

Joan M. Minguet

---

Abdó Martí Bartomeu (Cornellà de Llobregat, 1947). Després dels seus estudis de filosofia i de pintura (a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics), en el anys setanta i vuitanta va realitzar exposicions als centres Galeria Dalla, Taller de Picasso, Galeria Ciento o a l’Espai Roca de Sabadell. A partir dels anys vuitanta treballa de tècnic teatral amb les companyies Els Joglars (La torna), Claca (Mori el merma) o La Fura dels Baus (Suz o suz, Tier moon). I també ho compagina amb treballs de direcció artística, decoració, ambientació i efectes especials en cinema: “Un parell d’ous” i “Rateta, rateta” de Francesc Bellmunt; “L’última frontera” i “Babaou” de Manel Cussó; “El somni de Maureen” de Romà Guardiet; “Lola vende ca” de Llorenç Soler, entre d’altres. Va ser director de l’Escola Municipal d’Art de Cornellà. En els darrers anys s’ha dedicat al disseny i muntatge d’exposicions. Va tornar a mostrar el seu treball visual entre 2009 i 2010 Sala del Castell de Cornellà i a Can Manyé d’Alella.

Comissari: Joan M. Minguet.

Sala petita