• Newsletter
  • Contacte
Galeria Carles Taché

Javier Arce

La Galeria Carles Taché té el plaer d’anunciar la inauguració de l’exposició Mapa de la floridura de l’artista Javier Arce (Santander, 1973). La mostra, que s’inclou en el marc del Barcelona Gallery Weekend i compte amb un text de David Armengol, es podrà veure a partir del dimecres 26 de setembre i fins al mes de desembre.

 

Javier Arce és graduat en Tècniques d’Estampació a l’Escola d’Arts Aplicades d’Oviedo i Llicenciat amb Honors en Belles Arts a la Universitat del País Basc. Va rebre el seu màster en Escultura de l’escola de Belles Arts de Wimbledon, Londres. El 2008 li va ser concedida una beca per l’International Studio i Programa Curatorial (ISCP) a Nova York, EEUU, i en va rebre també una per part de la Fundación Arte y Derecho. El 2007 va rebre la Menció d’Honor de Generació 2007 a Madrid, havent rebut l’any anterior un Premi de la Fundació Marcelino Botín en Arts Plàstiques.

Entre les seves darreres exposicions individuals destaquen Primera exposición prestada. El museo bastardo, al CAB, Burgos; This could be a show of historical importance, al Museu d’Art Contemporani de Zagreb, així com les seves intervencions a l’Espai 12 de la Fundació Miró, a Barcelona, i a l’Espai Quatre, del Casal Solleric, a Mallorca.

 

 

La paraula “vida” és una paraula mágica. És una paraula valoritzada.

Qualsevol altre principi empal·lideix quan es pot invocar un principi vital.

Gaston Bachelard[1]

Per arribar al bosc,  és precís

Travessar la cabana

Javier Arce

“Mapa de la floridura” és una preciosa cita extreta del poema Cançó per a l’estació de les pluges de l’escriptora nord-americana Elisabeth Bishop. En els seus versos, l’escriptora parla de la casa que la seva parella, l’arquitecta brasilera Lota de Macedo, va construir en plena selva amazònica; i ho fa des d’una íntima comunió amb la natura. Precisament, aquesta mateixa connexió emocional amb l’entorn natural unifica cadascuna de les peces que formen part de la primera exposició de Javier Arce a la Galeria Carles Taché de Barcelona. No obstant, aquí el paisatge canvia substancialment: la selva deixa pas al bosc, i l’arquitectura moderna a la cabana. Em refereixo a la cabana que serveix de llar i taller de l’artista a les muntanyes càntabres.

Per defecte, l’imaginari de la cabana ens remet a la soledat, a la fugida o, fins i tot, a la reivindicació romàntica d’un aïllament pre-civilitzat, salvatge. A diferència del que ens pugui semblar, la vida als boscos d’Arce poc o res té a veure amb aquestes premisses. Sense rancor ni parenceries de cap tipus, l’artista aposta per una vida i una professió que intensifica la convivència harmoniosa amb el lloc com a sistema d’exploració del món. Precisament, el conviure –el fet d’habitar amb un altre o altres en un mateix espai i temps– és allò que marca el caràcter processual que defineix la seva manera de fer art. A més a més, mitjançant aquest gest de reconeixement de la natura, l’artista troba també –insisteixo, sense fugir– una nova dimensió de la comunitat. Una revisió especulativa d’allò real pròxima, potser, a la idea de societat definida pel filòsof francès Bruno Latour, on el que és social depèn de la participació activa dels agents tant humans com no humans[2] (en aquest cas, una pedra, un arbre, un bosc...).

Així, les dues paraules que conformen el títol de l’exposició reflecteixen perfectament la pràctica artística que el Javier Arce ve desenvolupant en els darrers anys. D’una banda, el mapa, la cartografia el territori entès des d’un sentit de pertinença tel·lúrica, psicogeogràfica...; de l’altra, la floridura, el fong de la descomposició, l’evocació d’una transformació lenta, progressiva, silenciosa. Ambdós conceptes al·ludeixen a allò que és físic, o més aviat metafísic, per tal d’endinsar-nos, poc a poc, en una dimensió psíquica i emocional. Mentre el mapa ens ofereix un lloc, la floridura ens situa en un esdevenir imperceptible.

Mapa de la floridura suposa per tant l’evocació expositiva d’una experiència singular que ja no pot ni vol prendre distància entre allò que fa i allò que és l’artista. D’aquesta manera, els dibuixos, escultures i instal·lacions que configuren l’exposició aposten per una literalitat tan sincera que, lluny d’erigir-se en representació artística d’alguna cosa, es converteixen directament en el fragment d’aquesta cosa. És més, aquesta cosa no es mostra estàtica, inerta, sinó que manté una voluntat biològica i orgànica que ho resignifica com a part d’un ecosistema en moviment continu.

En aquest sentit, Mapa de la floridura no és una exposició tradicional, on les obres es despleguen en temps present per la sala d’exposicions. Mapa de la floridura suposa més aviat una acumulació de temps propis i íntims que, sorgits de múltiples activacions del paisatge, destil·len una intensa performativitat a l’hora de comprendre el territori i l’art. Tot i l’autonomia de cadascuna de les peces que configuren l’exposició, la seva posada en escena esdevé realment paisatge, i això convida a moure’ns per la galeria sense recorreguts pre-establerts o explicacions excessivament dirigides.

Diria que aquesta és la millor manera de contemplar els dibuixos realitzats amb cendres de fusta que Arce crema a la seva llar de foc (Mapa del moho, 2018; Gris, 2018), aquells altres sorgits del frottage directe del paper sobre elements propis de la vida passiega tals com fites o plàstics d’ensitjar l’herba (Linderos, 2018; Contrato natural, 2017), descodificar el diàleg d’igual a igual entre materials sobrers o referències culturals sense sentit aparent (Keep Politics Out of This Picture, 2013), revisitar una porta vella de fusta convertida en planxa de gravat que desvela el paisatge al què pertany (Retry the Life Experiment in the Communal, 2014), o descobrir les aranyes que han decidit viure en la petita estructura de carbonets que sintetitzen el plànol de la cabana de Derek Jarman (Sobre el Tercer Paisaje, 2014-2017). Aquesta mateixa absència de guia és la que ens permet també observar la lentitud de la vida a la vall (Way of Living, 2006) o comprendre les acotacions humanes del terreny segons els seus usos (La linde, el bosque y la mirada, 2018), eucaliptus inclòs.

I malgrat el risc de perdre’ns, o de no entendre, aquesta relació no impositiva marca el to i la sensibilitat dels seus continguts. En definitiva, marca el to del bosc.

David Armengol

 

[1] Gaston Bachelard. La poética el espacio. Fondo de Cultura Económica, 2006.

[2] Bruno Latour. Reensamblar lo social. Una introducción a la teoría del Actor-Red. Ediciones Manantial, 2008.

Agenda
16 NOV 2018