Espai Blau.

La Galeria Carles Taché i No 20 tenen el plaer de presentar amb motiu d’Art Nou 2018 una exposició col·lectiva amb els treballs de Shaun Fraser, Polly Johnston, Max Maxwell, Harry Morgan i Keith Roberts.
Aquesta exposició està conformada per les obres que són el resultat del viatge creatiu de cada artista a través de l’exploració del mitjà amb el qual treballa. Tot i que es troben en diferents etapes de les seves carreres i treballen amb tècniques i materials diferents, els joc i la ingenuïtat, la determinació i el compromís van de la mà en tots els treballs mostrats. Així, a l’exposició trobem gran varietat de materials –incloent pintura acrílica, vidre, terra, metall o formigó–, tots ells analitzats amb cura i presentats com els protagonistes d’aquesta exposició.
Harry Morgan està interessant en el comportament i les “personalitats” intrínseques dels materials. El seu treball actual explora la relació conflictiva entre el formigó i el vidre. El vidre, amb les seves fronteres poc clares i la seva dimensió interna, transmet allò que és ambigu o intangible. Com a marcat contrast, el formigó és brutalment físic; la paraula mateixa (concrete en anglès) s’utilitza per descriure absoluts i certeses. Morgan gaudeix de la tensió entre el vidre fràgil i transparent i el formigó dens i intransigent.
També treballant amb vidre, bronze i terra, el treball de Shaun Fraser plana sobre les nocions d’identitat i les connexions amb el lloc. Originari de les Highlands, aquesta regió és una font constant d’inspiració per a ell. Hi ha certa sensació de fidelitat que Shaun atribueix a aquest lloc, un sentit de pertinença crua i emotiva, elemental, i el que intenta fer a través del seu art és aprofitar quelcom d’aquesta disposició. A l’incloure la torba i els sòls locals en les seves peces de vidre, Shaun proporciona als seus treballs un vincle innat amb el paisatge, una cosa que considera que és molt important: la capacitat d’evocar un sentit de lloc.
Un tema comú en el treball de Max Maxwell és la transformació de materials, així com la seva reubicació per tal de mostrar qualitats que normalment no són visibles. Les seves pintures estan influenciades directament pels seus experiments de video; les pintures a l’oli i les fulles de metall estan disposades a l’atzar i daurades sobre plafons d’alumini. L’aspecte de les obres d’art, aparentment en constant evolució, evoca paisatges abstractes sotmesos a una pàtina química.
La sèrie de treballs de Keith Roberts presentada en aquesta exposició és el resultat d’un viatge d’aplicació i eliminació, un procés de canvi constant. Com els Mestres Antics, Roberts inicialment utilitza un fons en color –rosat–, que actua com a superfície per a ser manipulada doncs la cobreix i després la porta novament a la superfície. Aquestes obres passen per un procés de desplaçament i es pinten tant horitzontalment com vertical. A l’utilitzar aquest mètode d’estratificació, aplicació i eliminació per definir i interrompre la superfície de les obres, Roberts pretén evocar les incerteses de la història i la memòria.
L’exploració amb la pintura també és duta a terme per Polly Johnston. Les obres d’aquesta recent graduada de Glasgow School of Art són testimoni de la seva investigació sobre els límits entre pintura i escultura. Allò que començà com un error un dia al seu estudi, obrí les portes a la nova ruta de descobriments de Johnston. Tot deixant de banda el llenç, abocar quantitats considerables de pintura viscosa i deixar que corri lliurement sobre diferents superfícies (com ara caixes de plàstic o directament sobre la paret), permet a l’artista no crear pintures o escultures, sino més aviat el que es podria considerar pintures escultòriques o escultures pictòriques.