Errors i errades en l’arquitectura del poder
Si bé Kant confiava que la Il·lustració alliberaria a l’ésser humà de la seva auto-culpable minoria d’edat, segles després, la dependència cap als tutors i tota criatura que estalviï pensament preval en les mateixes formes que preocupaven per igual a les masses revolucionàries com als aedes de la Grècia Clàssica. Les jerarquies, les classes i els abusos d’aquells que governen són algunes de les preocupacions que Gustavo Díaz Sosa tracta a les seves obres, els purgatoris burocràtics pels quals es passegen els protagonistes dels seus llenços en gran format. Gent sense rostre, codificats únicament per les seves peces de vestir i el seu destí erràtic, on allunyar-se del grup convida a perdre’s tant com a buscar refugi en el seu nucli.
“Si alguno tiene ojos, que vea!” és el lema que l’artista proclama als quatre vents, i davant el qual hi acudeixen peces de les sèries que han constituït el seu discurs, com “De Burócratas y Padrinos”, “Epopeyas de un Nuevo Milenio” o “El infierno, según cuenta Dante”. Una continuïtat més ben argumentada i enriquida per les seves experiències personals, la necessitat de transmetre tot allò que ha après en una sort d’autobiografia vivencial. Gustavo aposta per una comunicació honesta, simbòlica, en la qual un invisible dit apunta a les traces d’ideologia que es passegen per la nostra realitat.
La màxima expressió de la tutela torna a ser la institució, ja sigui de caràcter polític o religiós, amb el seu gust pels laberints o els talls amb el flux de pensament, la iniciativa individual. La feina de Gustavo Díaz Sosa és un desafiament a aquesta jerarquia, no només conceptual, també formal. La tècnica academicista pugna per manifestar-se en les seves composicions, doncs l’artista la manté a ratlla a nivell compositiu. Així, trobem una perspectiva condicionada, de caràcter cinematogràfic, àmplia, fins i tot distant, perquè cap veu vagi més enllà del discurs que mobilitza a la infinitat d’elements presents a cada obra. Gustavo és aquí un tramoista que condiciona al formalisme i que també sap treure profit al potencial distributiu de la jerarquització. Cadascuna de les seves obres és una teogonia on l’estrat més profund és bàsicament compositiu i la perspectiva és definitòria. Li segueix la atmosfera que tot ho impregna, els jocs de llums i ombres. Gustavo confia en els ‘accidents’ que tenen lloc durant el procés, doncs l’atzar i la genialitat sempre han caminat junts en la senda del romanticisme; i després dels necessaris exercicis de ruptura i reparació, d’enfrontament entre potencialitat i ordre, el fons formalista cedeix terreny a la taca carregada de tribulacions.
“Si alguno tiene ojos, que vea!” és una trucada a l’acció, a madurar i recuperar la virtut perduda com individus a mans del consumisme desmesurat i l’ànsia de possessió. També és una reflexió al voltant de la fe i les seves manifestacions, espirituals i arquitectòniques. L’arquitectura ja no protegeix els homes i dones, més aviat els domina. Cada maó amaga la resposta a una pregunta formulada des de temps immemorials, algunes respostes, d’altres sense resposta, totes elles motivades per un desig de llibertat present davant la promesa futura.