Tota l’obra de Yang s’interioritza d’una manera paradoxal: assistim a unes imatges que han estat concebudes i tractades (i ens són exposades) amb tota l’exquisidesa, la cura i el glamur que requereix una atractiva composició publicitària, però, no obstant això, són imatges protagonitzades per objectes banals, sense valor i/o de rebuig (incloent-hi el menjar), objectes senzills d’ús corrent en la vida quotidiana als quals en principi no els correspondria aquesta distinció elevadora. Però no només és destacable el fet de la seva banalitat, sinó també, i molt, el de la seva incongruent posada en escena
formal i argumental (amb aquestes insòlites coreografies, tan elegants com incoherents i absurdes, si atenem la lògica estètica convencional).

Així, se subverteix la percepció habitual que solem tenir d’aquests objectes i acaben oferint-nos una insòlita visió d’ells mateixos. El que és anodí, corrent, banal adquireix un significat nou i una nova i inesperada transcendència (l’obra de Yang està molt entroncada amb els conceptes de ready made i d’objet trouvé del dadaisme i el surrealisme de començaments del xx). En qualsevol cas, totes aquestes natures mortes es mouen en una interessant, subtil i poètica frontera entre el grotesc i l’elevat, entre el mundà i el sublim, el real i l’ambigu.

Jesús Micó.

Agraïments:

SCAN Tarragona, Chantal Grande i Pep Rigol.