De jove, m’hauria agradat guanyar una copa (“trofeu”), però era un xic negat per als esports. Sempre he vist aquest objecte com una cosa que no serveix per a res però que té un punt màgic, com un grial, i que fa patxoca tenir-la a la teva habitació. L’única que vaig aconseguir guanyar va ser en una competició d’esquí l’any 1976 en el II Campionat Social del Club Esquí Solsona, patrocinada per Piensos Ias. No sé si vaig arribar el primer o el segon, però el moment en què van cridar el meu nom, de pujar al podi a recollir la copa i aixecar-la, va ser un moment total: havia aconseguit la copa que tanta il·lusió em feia, tot i saber que a la cursa, en aquella categoria, hi havíem participat molt pocs corredors. Des d’aquell moment, aquest objecte m’ha acompanyat, posat a la meva habitació de casa els pares, on es va quedar formant part de la cambra.

En les darreres exposicions que he fet van aparèixer les copes pintades en quadres on sortien nois amb l’edat que jo devia tenir quan vaig guanyar la meva. En aquesta exposició, però, el “trofeu” té un significat més simbòlic, relacionat amb pintures de famílies, viatges, aventures, vacances, fills, parella, hotels, esquiadors, boxejadors, nedadors, patinadors, tenistes, cotxes, venedors, fumadors, bevedors, antiquaris, urban men, roba, flors, capturadors d’imatges, cases, festes i… imatges cercades en color o blanc i negre que, en el moment de trobar-les o capturar-les, et fan sentir com si haguessis aconseguit un “trofeu” per l’emoció i la sorpresa que et generen. És la mateixa sensació que et produeix assolir els altres elements que enumerava abans, que quan els aconsegueixes tens la percepció d’obtenir un “trofeu”.

Alguns quadres han sorgit a partir d’un petit viatge a Amsterdam; d’altres, a partir de fotografies fetes per mi, en moments en què m’he sorprès o emocionat davant d’una vivència, o trobades a través d’Internet.

Aquesta exposició és per a mi un “trofeu”.