Marlborough Barcelona presenta Fàtima, l’última escultura de l’artista Antonio López
Paral·lelament a l’exposició que li dedica el Palau de la Música Catalana, que s’inaugurarà durant el mes d’abril, Marlborough Barcelona acollirà al seu espai l’última escultura realitzada per l’artista.
Fàtima és una escultura nua perfectament escolpida en marbre blanc. Malgrat el seu estatisme, la seva mirada condueix el seu cap cap al fins i lleugerament cap a dalt, com suspenent-la durant un instant en el moment culminant d’una inspiració. Els seus ulls dirigits cap a l’infinit és un dels seus trets més destacats, i juntament amb el seu rostre i el seu cos nu, demostra la maestria d’un dels artistes espanyols més reconeguts mundialment.
El cos humà ha sigut un dels temes que Antonio López ha explorat en profunditat al llarg de la seva trajectòria artística. Els seus grans caps i els seus cossos semblen concentrar la forma de la figura humana absorvint l’atmòsfera que l’envolta en una expressió d’ingravidesa i atemporalitat. Juntament amb l’escultura també es mostrarà un dibuix preparatoria de l’artista per la realització de Fàtima en una exposició única.
Antonio López va néixer el 1936 a Tomelloso, Ciudad Real. El va iniciar a la pintura el seu oncle Antonio López Torres. El 1949, amb només tretze anys d'edat es va traslladar a Madrid. Entre 1950 i 1955 va estudiar pintura a l'Escola Superior de Belles Arts de San Fernando de Madrid. López va aconseguir desenvolupar una obra independent enmig d'un panorama artístic estructurat en base a l’informalisme i l'abstracció. El 1961 es va casar amb la també pintora Maria Moreno.
D’entre la seva escultura pública cal destacar El Día y la Noche, a l'Estació d'Atocha, Madrid; La Mujer de Coslada, Coslada, Madrid així com Carmen Dormida i Carmen despierta, al Museum of Fine Arts Boston, Estats Units.
La seva obra s'ha exposat en els principals museus i sales arreu del món i forma part de les més importants col·leccions privades i públiques nacionals i internacionals, entre d'altres: Museo Nacional de Arte Reina Sofia, Madrid; Museo Thyssen Bonemisza, Madrid; Museo de Bellas Artes de Bilbao, Bilbao; Fundació Sorigué, Lérida; The Museum of Modern art, Nueva York, The Museum of Fine Arts, Boston; Musée National d’Art Moderne, Centre Georges Pompidou, París, Nagasaki Prefectural Museum of Art, Nagasaki o Palazzo Chiericati, Vicenza.
Recentment la pinacoteca de Brera va acollir la mostra Antonio López García, Caravaggio. Cena para dos, pintura de la realidad en la qual s'establia el diàleg entre les obres Cena de Emaús de Caravaggio i La cena d'Antonio López.
El 1992 el director cinematogràfic Víctor Erice va filmar el llargmetratge El sol del membrillo, centrat en el procés creatiu d'Antonio López, que posteriorment va ser guardonat amb diversos premis internacionals.
Marlborough Barcelona dedica una exposició a l’obra gràfica intervinguda a mà de l’artista Juan Genovés
Del 5 d’abril al 12 de maig es presenten les últimes creacions gràfiques de Genovés, obres en les quals l’artista intervé a mà generant una obra a mig camí entre l’obra gràfica i l’original.
Durant els últims dos anys Juan Genovés ha estat treballant en una nova i original forma de realitzar les seves obres gràfiques intervenint a mà sobre el giclée i convertint així l’obra gràfica en un híbrid amb l’original. El resultat són unes obres amb un acabat de gran perfecció tècnica en les quals l’artista expressa les seves característiques relacions espacials entre els diferents individus que conformen les multituds.
Les recents composicions mantenen el color i juguen igualment amb les disposicions de les multituds pròpies de l’artista, tot i que en aquest cas, algunes de les figures humanes representades en vista d’ocell són tridimensionals. Al llarg de la seva trajectòria aquestes figures han anat evolucionant progressivament cap a una corporeitat matèrica més evident.
Juan Genovés es va formar a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles (València). Des dels seus inicis va mostrar inquietud i preocupació per la necessitat de renovar l'art espanyol així com per la funció de l'artista a la societat. La seva ferma convicció sobre l'art transformador i compromès amb l'entorn el va portar a formar part de col·lectius molt significatius del panorama espanyol de postguerra: Los Siete (1949), Parpalló (1956) i Hondo (1960). En aquest últim grup, que va suposar nous plantejaments figuratius davant del Informalisme, Genovés va desenvolupar una pintura de caràcter expressionista i provocador.
A la dècada dels seixanta, després d'una breu crisi pictòrica i una relació profunda amb els moviments d'oposició a la dictadura franquista, va començar a plantejar dos temes: “l’individu sol", resolt inicialment com un "collage" en relleu; i la "multitud", tractada amb tintes planes i estructures plàstiques d'aspecte cinematogràfic.
Genovés ha estat guardonat amb la Menció d'Honor (XXXIII Biennal de Venècia, 1966), la Medalla d'Or (VI Biennale Internazionale de San Marino, 1967), el Premi Marzotto Internazionale (1968), el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (1984), el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat Valenciana (2002) i la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (2005).
Entre les seves exposicions més recents, cal destacar la realitzada a la Marlborough Gallery, Nova York (2016), A Retrospective al Naples Museum of Art, Naples, Florida (2012), Crowds, al Centre del Carme, València (2013) i Recent Paintings a Marlborough Fine Art, Londres (2014).
L'obra de Juan Genovés es pot trobar al voltant d'un centenar de museus i institucions espanyoles i internacionals com, per exemple, The Museum of Modern Art (Nova York), The Solomon R. Guggenheim Museum (Nova York), The Art Institut of Chicago (Chicago), Museum Moderner Kunst, (Viena), Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (Madrid), Col·lecció La Caixa (Barcelona), Museu Rufino Tamayo (DF), Museu d'Art Modern (Rio de Janeiro), The Israel Museum (Israel), etc.