L’obra més monumental de Francisco Leiro arriba a Barcelona
La Galeria Marlborough acollirà Alepo (2016), l’escultura de quatre metres que protagonitzarà l’exposició Lo humano
En paral·lel a l’exposició que actualment es pot veure al CAC de Màlaga, on es repassen els deu últims anys de la seva carrera, Marlborough Barcelona acull una mostra individual de Francisco Leiro, l’escultor gallec més important de la seva generació. A Lo humano l’artista presenta un conjunt d’escultures tallades en fusta, el material més característic de la seva obra, exemples de la seva producció més recent.
Només entrar a la galeria l’espectador podrà gaudir d’una impressionant escultura carregada de força i crítica social, el punt d’atracció de l’exposició. Alepo I s’erigeix sobre el terra envaint l’espai de forma contundent però perfectament encaixada en l’estructura de la galeria. L’escultura consisteix en una imponent columna que travessa pel ventre quatre cossos nus enfocats cap al cel i, com es pot intuir pel seu títol, fa ressò de les catàstrofes succeïdes a causa del conflicte en territori sirià.
Les altres peces que formen l’exposició, tot i que de menys grandària, segueixen la línia expressiva de Leiro tractant i suggerint diferents temàtiques també pròpies de la seva obra. Com els escultors més destacats de la història de l’art l’artista explora l’humà enregistrant el moviment del cos, els seus gestos, les seves expressions, així com els seus sentiments, mitjançant una visió desinhibida de la història. A més de la societat del moment, la seva font de contingut principal són les rondalles, les narracions populars o els mites, que Leiro interpreta de forma vigorosa tot i que amb certa ironia. Des de fa un temps, com demostra en aquesta exposició, l’artista està creant els seus personatges des d’un prisma més sentit fent una interpretació més naturalista.
El llenguatge escultòric de Francisco Leiro s’integra amb fluïdesa a la gran tradició igual que el de Miguel Àngel o Rodin, donat que gira al voltant de les vicissituds del cos humà. No obstant això, els cossos figuratius tallats en fusta estan lluny de ser classificats com realistes: els seus rostres de trets rudes i bastes anatomies proporcionen a les seves creacions un toc abstracte i quasi surrealista, que accentuat per la qualitat del material, és el que fa úniques les seves escultures. Leiro modela lliurement els cossos en postures inversemblants, construint figures desproporcionadament grans i amb músculs prominents.
Francisco Leiro (Cambados, Pontevedra, 1957) es va formar a la Escuela de Artes y Oficios de Santiago de Compostela i a la Escuela de Bellas Artes de San Fernando, a Madrid. La seva primera exposició va ser a la seva ciutat natal el 1975. El 1983 és convidat a participar en l’última de les exposicions del grup Atlàntica, que es va proposar com una iniciativa de renovació de les arts plàstiques gallegues. El 1985 representa a Espanya a la Biennal de Sao Paulo, Brasil. El 1988 s’instal·la a Nova York i a l’any següent comença a treballar amb la Galeria Marlborough. Des de llavors el seu treball s’exhibeix regularment a les diverses seus d’aquesta galeria així com en museus nacionals i internacionals.
Entre les exposicions individuals més recents cap d’estacar: Leiro al CAC Málaga (Màlaga, 2017), Os traballos e os días. Francisco Leiro, Abanca (Pontevedra, 2016), Purgatorio a la Galeria Marlborough (Madrid, 2014), Human Resources a la Marlborough Gallery (Nova York , EE.UU, 2013), Francisco Leiro. Celebrando el Códice Calixtino (Palacete de las Medonza, Pontevedra, 2010), El Jardín de las Delicias. El Romeral de San Marcos (Segovia, 2007), Compaña (Galeria Marlborough Madrid, 2006), Diálogos de Silencio (Dag Hammarskjold Plaza, Nova York, 2005), Caracteres (Instituto Cervantes, Nueva York, 2005), Leiro al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid, 2004) o la mostra itinerant (Galería Nacional de Arte Extranjero de Sofía -Bulgària- i Museo Nacional de Bellas Artes de Santiago de Chile) organitzada per SEACEX (2003 i 2004).
Així mateix la seva obra està present a nombroses col·leccions públiques de tot el món, entre les que es poden citar: Akron Art Museum (Ohio), Asociación de Amigos del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Centro Cultural São Lourenço (Almancil), Centro Gallego de Arte Contemporáneo (Santiago de Compostela), Colección-Fundación Caja de Madrid, Colección Fundación Coca-Cola (Madrid), Colección Fundació La Caixa (Barcelona), Grounds for Sculpture (New Yersey), Instituto del Crédito Oficial (ICO, Madrid), Museo de Arte Contemporáneo (Barcelona), Museo de Arte Contemporáneo Patio Herreriano (Valladolid), Museo de Bellas Artes de Álava (Vitoria), Museo de Castrelo (Vigo), Museo Marugame Hirai (Kagawe, Japón), Stedelijk Museum (Amsterdam), Fundación Caixanova (Vigo), etc.
Entre les seves nombroses obres públiques és possible destacar: Mis Sofás (Pontevedra, 1988), Sireno (Vigo, 1991), Homenaje a Castelao (Alameda, Santiago de Compostela, 1995), Miarritz (Biarritz, 1997), Astronauta (Valdemoro, 2001), Vértigo (Autovia M50, Madrid, 2004) i Simeón sentado (Torre Espacio, Cuatro Torres, Madrid).