Amb 14 anys Manel Esclusa (Vic, 1952) ja s’inicià en la fotografia en el laboratori del seu pare i el 1974 es traslladà a Arlés per realitzar un curs internacional de fotografia amb grans mestres. El 1975 va ser nomenat en professor de l’escola Nikon i el 1980 del Centre Nacional de Fotografia de Barcelona.
El 1977 fundà, juntament amb Rafael Navarro Garralaga, Joan Fontcuberta i Pere Formiguera, el grup Alabern.
El seu treball fotogràfic s’ha dedicat en gran mesura a la fotografia de moda tot i que des de 1979 ha estat investigant les condicions de llum nocturna, la ciutat en la nit i diferents aspectes de situacions amb escassa il•luminació. Una de les exposicions que ha recorregut diversos països és Aquariana, i algunes de les seves sèries més conegudes són Gits, Ahucs, Naus, Silepsis i Ubs de nit.
Els seus treballs es troben a les col·leccions de la Biblioteca Nacional de França, del Museu Réattu d’Arlés i al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Sèrie Venezia, 1979
Venècia, una ciutat turística? Efectivament, però molt més que això: una ciutat misteriosa.
Els ponts, els passatges, la silenciosa remada de les gòndoles, la humitat damunt la pell, les trobades amoroses, les grans places blanques al final dels carrerons negres, tot és barroc, negre i blanc, ben al contrari que l’accent americà dels turistes idiotes. Abans que res, els venecians hi han viscut plenament, sensualment, en la calor tòrrida de l’estiu, més endavant, en el fred glacial de l’hivern, on les màscares de carnaval no han estat més que una meravellosa manera d’unir-se als sospirs dels ponts, a l’olor de l’aigua, al misteri de la nit i a la llum del dia...
Tot això reneix en les meravelloses fotografies no turístiques que hi va fer Manel Esclusa en els seus anys de joventut, una mena de viatge dels sentits dins el silenci i el buit del xipolleig de l’aigua... Les seves imatges són la Venècia veritable: La ciutat on voldríem anar a oblidar la vulgaritat de la resta del món! El seu blanc i negre és la metàfora ideal d’allò que és la fotografia... Sí, veritablement, una sèrie meravellosa.
Bernard Plossu, maig del 2001, a Manel Esclusa. Silencis Latents