Amb la sèrie de dibuixos que formen part de Dance of Encounters, Anaïs Senlí es centra en els processos microscòpics i examina de forma poètica la multiplicitat de trobades que es produeixen entre microbis, bactèries i altres entitats que conformen l’extraordinària varietat d’éssers vius que habiten el planeta Terra.
L’imaginari de Senlí part de l’estudi de la microbiòloga Lynn Margulis, qui va afirmà a la dècada dels setanta que l’evolució a nivell cel·lular succeeix a través de la simbiosis entre bactèries i altres éssers de diferent origen i con distintes capacitats, en lloc de fer-ho a través de mutacions aleatòries.
Això significa que aquells organismes que, d’una altra manera es matarien i consumirien mútuament, poden terminar vivint en unions simbiòtiques (per exemple, uns dintre o sobre d’altres), creant així organismes més complexos mediant formes de coexistència que són beneficioses per ambdós. Aquestes observacions van alterar la concepció de la matèria viva tal i com s’ha entès,
així com la nostra idea del que constitueix un subjecte. “Nosaltres i la resta d’organismes compostos de cèl·lules eucariotes, des de les amebes a les balenes, no som únicament un ser individual, sinó també un agregat. La individualitat sorgeix de la agregació: de les comunitats de membres que es fusionen i acaben units per aquells materials que ells mateixos produeixen”.[1] La filòsofa de la ciència i ecofeminista Donna Haraway comparteix les seves idees al proposar: “Ser un es sempre esdevenir con molts. (…) L’existència es constitueix per intra-acció i interacció. Els companys no són anteriors a la seva relació; espècies de tot tipus, vius o no, són el resultat d’una dansa de trobades que conformen el subjecte i l’objecte “.[2]
En el díptic de la sèrie denominada Filamentous growth in zoosporangium 1 y 2, Senlí s’inspira en il·lustracions microbiològiques i genètiques.[3] A l’abstraure-les, dibuixa distints elements repetitius que conformen constel·lacions desordenades que suggereixen formes d’intra-acció i interacció. Terrapolis – substantiu compost per la paraula llatina terra i la paraula grega polis – és el lloc de trobades de totes aquestes figures, on resideixen els “chthónicos”, aquells éssers que pertanyen a la Terra i al món subterrani. Aquest termini obre les portes a un imaginari que es nodreix de fets i de la ficció, però a més reconeix també la influència de nombrosos éssers diminuts que protagonitzen una història alternativa de la vida i de la evolució en la qual la humanitat no és ni el centre ni la culminació de tot el procés. En A single living zooid [4], així com en altres dibuixos de la sèrie, Senlí presenta una de les moltes possibles narracions de simbiogènesis, es a dir, de l’origen de noves espècies a partir d’altres. El regne que explora amb les seves imatges i conseqüents narratives s’allunya decididament de la idea de l’excepcionalisme humà i de l’antropocentrisme que Bruno Latour descriu com a una nova forma de geocentrisme[5]. Aquí la imatge de la Terra està activa des del terra, la biota -la superfície viva del planeta desbordant d’activitat-, des de les plantes a els animals, a els fongs, les protistes, les procariotes i les bactèries, que generen un soroll constant en un Univers l’extensió inimaginable ens envolta en perpetu silenci.
Anaïs Senli (*1980, Barcelona) viu i treballa actualment a Berlín. Es va formar en pintura i en els darrers anys ha començat a treballar con vídeo i instal·lacions, realitzant també projectes curatorials. Els temes que explora a través de les diverses brames de la seva pràctica estan arrelats en la teoria
Lena Reisner
[1] Lynn Margulis: Kefir and Death, a: Lynn Margulis & Dorion Sagan: Slanted Truths, 1997, p.89.
[2] Donna Haraway: When Species Meet, 2008, p.4.
[3] En aquest cas, el procés al que es fa referència tracta de un tipus de creixement fúngic específic en el qual les cèl·lules adopten un patró morfològic únic que permet la seva propagació a nous entorns.
[4] Els zooides són un tipus d’animals que s’organitzen els uns respecte als altres segons bases cooperatives, és a dir, cada un realitza una funció concreta que permet el manteniment de tota la colònia.
[5] Bruno Latour: Cara a cara amb el planeta, 2017, p.165.