• Newsletter
  • Contacte
RocioSantaCruz

Marina Núñez

Post, Trans

Post fa referència a “després de”, Trans ens remet a “l’altre costat de”. Posthumanisme i Transhumanisme són termes molt emprats actualment, semblen oposats, però sovint vénen a dir el mateix: una superació de la condició humana com s’entenia fins ara. Una exposició que oscil·la entre el caràcter genèric de tots dos prefixos, pensant en el cos humà i en la seva identitat, evocant un futur ‘post’, però fent referència també a una ruptura de límits ‘trans’, com en la sèrie de dos vídeos Ofelia (2015) o en les dues peces Sin título (Ciencia Ficción) (2007) pintades damunt de pell sintètica, que remeten a pells amb rostre humà però sense òrgans a dins.

L’obra de Marina Núñez ha mantingut una constant conceptual, l’interès per allò monstruós i per l’evocació de personatges no canònics, però en canvi s’ha vist acompanyada per una gran diversitat de recursos artístics que l’han dut des de la pintura a l’oli dels inicis a endinsar-se en l’última tecnologia digital. Aquesta evolució li ha permès descobrir uns recursos tècnics molt més adequats per expressar la que ha estat una de les seves màximes: si “el cos muta, la identitat muta”, si “el cos canvia, la subjectivitat canvia” també. És per això que el substrat present al seu treball s’ha anat configurant a partir de la fascinació per la literatura de terror i de ciència-ficció, amb Edgar Allan Poe com a referència ineludible, i focalitzant aquest interès en la figura del cíborg, un ésser ni del tot humà ni tot màquina. L’artista s’hi sent interessada perquè és “un híbrid, impur, que no té una essència immutable” i aquest interès coincideix alhora amb les teories d’una autora ciberfeminista, Donna Haraway, el Manifest Cíborg (1985) de la qual ha estat una referència important per als seus treballs. El projecte artístic de Marina Núñez mostra una gran capacitat de ressonància vers la literatura, l’assaig, el cinema, i actualment les sèries televisives, però sense oblidar les seves referències a la història de l’art, que si en algun moment van ser evidents, actualment apareixen velades però encara presents. Darrere l’aparença d’uns resultats visuals obtinguts a partir d’una tecnologia 3D podem trobar referències clares al Barroc; així, per exemple, podem pensar en les imatges digitals Sin título (Montruas) (2011), en què els rostres femenins que semblen escombrats per una ràfega de vent violenta, ens recorden les figures barroques de la capella Sansevero de Nàpols, on la figura femenina del Pudor, esculpida al marbre, apareix coberta per un vel fi que li tapa el rostre.

Rostres sense ulls que es contraposen a les múltiples peces en què els ulls esdevenen els protagonistes absoluts: ulls sense rostre, que guaiten, que persegueixen qui els mira amb atenció, que es transformen, ulls amb una pupil·la que es va dividint progressivament en múltiples pupil·les, com en Multiplicidad (2006), o bé ulls que es consumeixen, tal com titula un dels seus vídeos: El fuego de la visión (2015).

Arran de l’exposició que va fer a la Sala Alcalá 31 de Madrid el curs 2015-16, Marina Núñez afirmava: “Integrar el costat fosc ens permet intuir un ésser més complet. La societat bandeja els monstres perquè són bocs expiatoris. Abracem la part desordenada, inconscient i pulsional”, i per assolir-ho ens proposa: “Que una altra subjectivitat, una altra sensibilitat, una altra experiència sorgeixin des del que ara estava enterrat i desqualificat, i que suggereixin altres formes menys rígides i brutals, de ser i estar”.

 

Glòria Picazo

Maig 2017

Agenda
26 JUN 2017