La noblesa de l'esforç, l'amor al treball ben fet, sostenen la vida social molt més que qualsevol llei. Doncs mitjançant un sistema d'intercanvis i alternances, el treball és també un règim fundacional del vincle social. Però la productivitat destitueix l'excel·lència del treball. Suposa la capitalització instrumental i accelerada de l'experiència, que torna indiscernibles operari i eina, treball i festa, voluntat i obligació. La subjectivitat haurà estat l'últim continent objecte de colonització. I la formalització industrialitzada de la participació, propiciarà una delegació de responsabilitat. Es tracta d'una ventrilòquia transcendental, segons la qual reconeixem la nostra veu en l'artifici naturalitzat de la representació. El ciutadà esdevé un pacient agent la participació del qual és exectuada d’ofici. En l'imperi d'una voluntat subrogada, aquesta existència “d’oficio” remet a una experiència que s'inicia sense necessitat d'activitat de la part interessada, que no succeeix a instància del subjecte, sinó de la inèrcia. Al costat de la inèrcia estètica de les tradicions, opera una inèrcia creativa, que converteix el bo en advers, en nom d'un potencial "millor" que eludeix qualsevol càlcul de risc. En nom d'una incessant recerca d'experiències, l'experiència queda abolida per l'absolutisme de l'obsolescència. Si a la dedicació no alienada de l'artista la necessitat excedeix en el desig, la seva subjectivitat és conseqüència del fer i no un efecte de la instrucció cultural. La derogació de l'ofici no suposa llavors un alliberament del treball, sinó de la singularitat en el mode. És la impostura del ciutadà sobre el subjecte, del servei sobre l'experiència.