Des de la seva primera exposició a ProjecteSD l’any 2005 l’obra de Vermeersch ha evolucionat de forma consistent a través d’una sòlida, indestructible i concentrada visió artística. Llum i color, temps i espai i la intersecció d’aquests elements intangibles són les nocions que l’artista ha vingut explorant des dels inicis de la seva carrera a finals dels anys 90. Una recerca artística que continua, fluint i expandint-se a través de l’experimentació en nous materials. Les obres murals de Vermeersch segueixen creixent i desenvolupant-se, embolicant i subvertint l’espai. Bé concebudes per espais expositius neutres o adaptades a espais o estructures arquitectòniques preexistents, les àmplies pintures murals i les instal·lacions juguen un paper essencial en la pràctica artística de Vermeersch. La seva ben coneguda paleta efímera i la seva delicada combinació cromàtica són el resultat de la particular percepció i reacció de l’artista a cada espai donat.
Les obres murals i els olis sobre tela, que coexisteixen en la seva pràctica artística i que no són possibles uns sense els altres, es complementen, ara, amb els seus treballs més recents sobre marbre. Davant les capes geològiques acumulades en aquestes roques, Vermeersch decideix realitzar una acció subtil i modesta, un simple toc del seu pinzell sobre la pedra que ell tracta com una “imatge”. Una imatge del temps, tan inaprehensible i impossible de rastrejar com els seus “murals degradats”. Vermeersch llegeix la qualitat calidoscòpica del marbre per reactivar-la, deixant una marca, desarmant per la seva brevetat, sobre un tall del temps.
La cinquena mostra de Pieter Vermeersch a ProjecteSD és, en certa manera, una síntesi de la seva pràctica actual. Un cop més, l’artista reacciona al context espacial de la galeria concebent dos grans pintures murals que canvien i transformen la percepció i dimensió de la sala. Aquests dos murs continus, ingràvids, de tons daurats i platejats són flanquejats per tres llenços vermellosos de gran format que gairebé actuen com un tercer mural. L’alçada i verticalitat d’aquests olis, s’oposen a la generosa amplitud i qualitat gairebé paisatgística dels dos murals. En contraposició a aquestes peces, una estructura mural de maó blanc construïda en angle s’alça en el centre de la sala. Una disrupció deliberada, atrevida, que és utilitzada per Vermeersch per inserir una dissonància, un element de certa tosquedat, un gir en l’espai que accentua l’asimetria de tota la instal·lació. Una sèrie de noves obres sobre marbre de diversos formats i qualitats s’integren en la instal·lació en un intent de sobrepassar l’àmbit de la “pintura” per entrar, en certa manera, en el territori de l’”escultura”. Dues dimensions evolucionant per convertir-se en tres, tres fonent-se de nou en dos.
L’exposició de Vermeersch potser hauria de ser percebuda com una sola entitat, un espai pel qual el visitant passeja, per submergir-se en la metamorfosi pictòrica de Vermeersch, perfectament inacabada, gairebé en desaparició.